No fa gaires dies la presidenta de la Comunitat de Madrid, i estrella emergent de la dreta espanyola, Isabel Díaz Ayuso, criticava una reflexió del Papa sobre els pecats del catolicisme a Mèxic. Es mostrava sorpresa per l’exercici d’autocrítica, ja que, segons ella, el que Espanya va fer fou portar l’espanyol, el catolicisme i, per tant [sic], la civilització i la llibertat al continent americà. L’alcalde de Madrid, tot seguit, es declarava orgullós de la conquesta d’Amèrica, i deia que no s’havia de demanar perdó per res, ni per allò ni per la reconquesta [sic], de la mateixa manera que ell no tenia previst exigir als musulmans que es disculpessin per la invasió d’Espanya [sic] l’any 711. El líder del PP, Pablo Casado, reblava el clau assegurant que calia sentir-se orgullosos de la conquesta d’Amèrica, malgrat el que digués la llegenda negra i el revisionisme històric [sic]. Afegia Casado que Espanya és, després de Grècia i Roma, la nació més important de la història [sic].
Tot això ha passat aquesta setmana, en ple 2021. No és cap rampell, ni cap exageració. Tampoc no és una visió marginal, patrocinada per un grup de pseudohistoriadors nacionalistes excèntrics. Sintetitza, en poques paraules, la visió de la història dominant en la dreta espanyola. Una visió històrica rabiosament nacionalista, nacionalcatòlica, que reivindica sense cap recança l’imperi i el colonialisme. I que, en la millor tradició ultranacionalista, rebutja qualsevol qüestionament del paper d’Espanya a Amèrica considerant-lo fruit de l’enveja o odis ancestrals, concentrats en la famosa llegenda negra.
Aquesta visió, tot i haver sigut radicalment qüestionada pels historiadors seriosos, a Espanya té una important cobertura intel·lectual. Des d’institucions ràncies com la Real Academia de la Historia, a una producció industrial de llibres pseudohistòrics que es poden trobar en aeroports i grans superfícies. Una versió especialment exitosa fou la del bestsellerImperiofobia y leyenda negra, d’Elvira Roca Barea. Un llibre, per cert, que fou recomanat efusivament per un altre fervent patrocinador de la tesi de la llegenda negra, el socialista [sic] Josep Borrell.
La centralitat que tenen, a Espanya, aquesta mena de tesis pseudohistòriques és una anomalia. La digestió del passat colonial no és fàcil enlloc, però en la majoria dels països del nostre entorn s’hi ha anat imposant una relectura crítica del passat colonial. En alguns casos aquesta relectura ha anat acompanyada de gestos simbòlics, com peticions de perdó o la retirada d’estàtues i símbols. Sempre va acompanyat de controvèrsia, però la tendència dominant és clara. Fins i tot en països amb un passat colonial molt més recent i que, per tant, haurien de tindre més dificultats per a la revisió crítica. Majoritàriament, els crítics amb la relectura anticolonial, en tot cas, el que qüestionen és l’anacronisme, que s’afronti el passat amb els esquemes d’avui, però molt rarament articulen una defensa explícita del passat colonial, com sí que fa la dreta espanyola.
Què explica aquesta anomalia? Per què el corrent central de la dreta espanyola està encara alineat, en ple 2021, amb les tesis historiogràfiques que reivindiquen desacomplexadament la colonització? Diria que això només es pot entendre en el marc de l’herència autoritària que perviu en la dreta espanyola. Una herència que, per descomptat, s’estén a molts altres àmbits. Començant per la qüestió nacional i la manera d’afrontar-la, i seguint per la instrumentalització del poder judicial o pel qüestionament de la legitimitat dels seus adversaris polítics, entre d’altres. L’aparició de Vox, lluny de moderar el PP, sembla que ha reforçat aquesta lògica autoritària.
A Espanya hi ha, certament, franges de la dreta que són moderades i plenament democràtiques. Però són minoritàries i conviuen còmodament amb un tronc central que no es desempallega del passat autoritari. Per això el gruix de la dreta espanyola es troba tan còmoda en aquesta mena de zeitgeist trumpista, de política hiperpolaritzada i identitària: encaixa molt bé amb la seva tradició. Només cal recordar les teories de la conspiració que va patrocinar el diari El Mundo després dels atemptats d’Atocha l’11 de març de 2004.
Aquesta anomalia espanyola, l’absència d’una dreta moderada i plenament democràtica, és estructural i no conjuntural. I no és menor. Perquè, fins i tot quan aquesta dreta no governa, fa inviable qualsevol hipòtesi de reforma institucional. De fet, ara impedeix fins i tot el funcionament normal d’institucions bàsiques, com el poder judicial. Aquest autoritarisme de la dreta espanyola, el blindatge constitucional i la posició conservadora del PSOE operen, conjuntament, com a factors bàsics del tancament de l’anomenat règim del 78.
Jordi Muñoz és politòleg.
