La seguretat nacional després del covid

Fa 30 anys que el món intenta redefinir la seguretat nacional de manera que permeti als estats nació preparar-se i fer front a un ventall més ampli d’amenaces per a la nostra existència i el nostre benestar. Com a alternativa, la seguretat humana s’ha juxtaposat a la seguretat nacional en un nou esforç per destinar diners i energia als perills que afronta la humanitat i no només la sobirania de cada país.

Però en general aquests esforços han fracassat, i és hora d’intentar trobar una nova estratègia. En lloc d’eixamplar la definició de seguretat nacional, hem de començar a restringir-la. Això significa distingir la seguretat nacional de la seguretat global i situar la seguretat militar al seu lloc, al costat de moltes altres prioritats igual d’importants però diferents.

Hem de començar per fer-nos quatre preguntes bàsiques: què o a qui es protegeix?, de quina amenaça o amenaces se l’està protegint?, qui duu a terme aquesta protecció?, i com es proporciona aquesta protecció?

Segons el concepte clàssic, la seguretat nacional consisteix en protegir els estats nació de les agressions militars. Concretament, tal com diu l’article 2, apartat 4, de la Carta de les Nacions Unides, es tracta de prevenir o contrarestar "l’amenaça o l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat".

Ara els estats nació s’enfronten a altres amenaces, com els ciberatacs i el terrorisme, tot i que en general aquests atacs han de tenir el suport d’un estat per amenaçar la integritat territorial o

la independència política d’un país. Per tant, de fet, aquestes amenaces es consideren subconjunts de la seguretat militar. El canvi climàtic, per contra, representa una amenaça existencial per a molts estats insulars com a resultat de l’augment del nivell del mar i, de la mateixa manera, posa en perill països ja prou àrids de per si contribuint a la desertització i l’escassetat d’aigua.

A més, mentre que el món del 1945 estava gairebé completament definit pels estats nació, els experts en seguretat actuals s’han de centrar també en amenaces que van més enllà de les fronteres de cada país. A diferència de les agressions militars, fenòmens com ara el terrorisme, les pandèmies, les xarxes criminals d’àmbit global, les campanyes de desinformació, la migració no regulada i l’escassetat d’aliments, aigua i energia no amenacen necessàriament la independència política o la integritat territorial d’un estat determinat. En canvi, posen en perill la seguretat i el benestar de la població mundial.

La distinció entre seguretat nacional i global no és només semàntica. Té una relació directa amb la tercera pregunta: qui duu a terme la protecció? La seguretat nacional és competència dels governs dels països i d’un grup força reduït i homogeni de persones dins d’aquests països que tradicionalment s’han centrat de manera gairebé exclusiva en la seguretat militar. Els últims anys aquests grups dirigents s’han ampliat per abordar també qüestions com la ciberseguretat, la seguretat sanitària i la seguretat ambiental, però només de manera marginal.

En canvi, pensar en termes de seguretat global obre les portes a la participació d’un grup molt més ampli de persones, començant per alcaldes i governadors, que són directament responsables de la seguretat i el benestar dels habitants dels seus estats, províncies i ciutats. Des dels atemptats terroristes de l’11 de setembre del 2001 contra els Estats Units, per exemple, els funcionaris estatals i municipals dels EUA han participat activament en la prevenció i la defensa de futurs atemptats. Poden parlar amb els seus homòlegs d’arreu del món tant com ho fan els diplomàtics o els funcionaris de Defensa.

Vist de manera més àmplia, oficialment no hi ha persones encarregades de mantenir la seguretat global. Directors generals, entitats cíviques, filantrops, professors i tota mena de líders autoproclamats poden llançar i aglutinar iniciatives per allunyar-nos a tots plegats del perill. De fet, la crisi del covid-19 ha proporcionat molts casos de lideratge efectiu que no estan lligats als governs de cap estat.

Per exemple, mentre que els governs nord-americà i xinès han utilitzat la pandèmia per aprofundir les tensions bilaterals, un gran nombre de xarxes internacionals d'investigadors, fundacions, empreses i agències governamentals han treballat coordinadament per desenvolupar tractaments i vacunes per al covid-19, amb poca preocupació pels interessos estrictament nacionals.

La participació més àmplia en els esforços dirigits a mantenir la seguretat global també desdibuixarà cada cop més la frontera entre política interna i política i afers internacionals. La sanitat, el medi ambient, l'energia, la ciberseguretat i la justícia penal s'han vist tradicionalment com a qüestions internes, mentre que els experts en política exterior i seguretat consideren que els assumptes de defensa, diplomàcia i desenvolupament són àmbits totalment separats que comporten relacions entre els països i les organitzacions internacionals. Però aquesta distinció s'anirà diluint progressivament.

Aquests canvis, al seu torn, crearan oportunitats per a un ventall molt més divers de persones, que podran asseure’s a la taula per debatre sobre els problemes de seguretat global. Malgrat alguns canvis graduals que s’han produït en els àmbits militars convencionals els últims anys, hi ha moltes més dones i persones de color que ocupen càrrecs destacats als governs municipals i en camps com la sanitat i la protecció del medi ambient, incloent-hi la justícia mediambiental.

La peça final del trencaclosques és com es proporciona la seguretat global. La seguretat militar tradicional se centra, al capdavall, en l’objectiu de guanyar. Però hi ha moltes amenaces mundials que exigeixen principalment una resiliència més gran, és a dir, no tant guanyar

com resistir. Com ha argumentat Sharon Burke, de New America, l’objectiu és fomentar la seguretat interior més que no pas destruir enemics a l’estranger.

Certament, encara volem guanyar, si guanyar significa arraconar un virus o erradicar una cèl·lula terrorista o una xarxa de desinformació. Però la naturalesa profunda de les amenaces globals ens indica que es poden reduir, però gairebé mai eliminar. Dotar les persones dels recursos necessaris per reconèixer i evitar el perill, sobreviure al trauma i adaptar-se a les noves circumstàncies és una estratègia millor a llarg termini.

Els nord-americans que han mort a causa del covid-19 són gairebé el doble dels que van morir a la Guerra del Vietnam. Però molts dels líders dels Estats Units i d’altres llocs continuen centrats en la competència entre les grans potències i semblen menys preocupats per l’augment de morts causades per la pandèmia que per distreure els ciutadans assenyalant amb el dit els altres països. I, tot i així, les lliçons d’aquesta crisi tindran un paper fonamental en la manera com plantegem i ens preparem per a la nostra seguretat en el futur.

Això serà especialment cert en el cas de les generacions més joves. Alexandra Stark, de New America, per exemple, sosté que el covid-19 és l’11-S de la seva generació. En lloc de la resposta antiterrorista altament militaritzada que els Estats Units van adoptar arran d’aquells atemptats, Stark advoca per una nova i àmplia estratègia "fonamentalment orientada cap al benestar humà", centrada en la salut, la prosperitat i les oportunitats humanes. A mi això em sona a seguretat.

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright Project Syndicate