Entre la privacitat i el dret a ser visible
Mentre gran part del món desenvolupat està justificadament preocupada per la multitud de violacions de la privacitat a mans de les grans empreses tecnològiques, i exigeix –i obté– un dret a l’oblit per als individus, moltes persones d’arreu del món plantegen una pregunta molt diferent: què en sabem del dret a ser visible?
N’hi ha prou preguntant als mil milions de persones marginades dels serveis que donem per segurs (coses com tenir un compte bancari, l’escriptura d’un habitatge o, fins i tot, un número de telèfon mòbil), perquè els manquen documents d'identitat que demostrin qui són. Com a resultat de dades deficients, a la pràctica, són invisibles per a la societat.
La capacitat d'exercir molts dels nostres drets i privilegis més bàsics, com el dret a votar, conduir, posseir propietats o viatjar entre països, està determinada per grans entitats administratives que depenen d’informació estandarditzada per determinar qui és admissible per a què. Per exemple, per obtenir un passaport se sol requerir la presentació d’un certificat de naixement. Però, què passa si no es té aquest document?
La incapacitat de proveir informació bàsica com aquesta obstaculitza la prosperitat i les oportunitats de les persones afectades. Els invisibles estan marginats de l’economia formal, no poden votar, viatjar ni accedir a beneficis sanitaris i educacionals. No és que no ho mereixin o estiguin poc qualificats: és que no tenen dades de qualitat.
En aquest context, l’abundant historial digital que recullen els nostres telèfons mòbils i altres mecanismes tecnològics podria convertir-se en una potent eina per al bé, sempre que reconeguem els seus riscos. Aquests aparells, que s’han tornat centrals per a la nostra vida social i econòmica, deixen un rastre de dades que per a molts de nosaltres és la primera matèria del que Shoshana Zuboff, catedràtica emèrita de Harvard, anomena "el capitalisme de la vigilància”. El nostre historial d’ubicacions de Google mostra exactament on vivim i treballem. La nostra activitat de correu electrònic revela quines són les nostres xarxes socials. Fins i tot la manera com sostenim el nostre mòbil pot advertir-nos de símptomes primerencs de la malaltia de Parkinson.
Què passaria si els ciutadans poguessin aprofitar el poder d’aquestes dades per al seu propi benefici i tornar-se visibles de cara als guardians administratius, i accedir així als drets i privilegis que els corresponen? El seu rastre virtual es podria convertir en una demostració de fets realitzats en el món físic.
Això està començant a passar. A l’Índia, els habitants de barraques estan fent servir les dades d’ubicació dels seus telèfons mòbils per situar-se en mapes urbans per primera vegada i registrar adreces on rebre correu i registrar-se per a documents d’identitat del govern. Els ciutadans de Tanzània usen els seus historials de pagament mòbil per anar desenvolupant les seves puntuacions de crèdit i accedir als serveis financers més tradicionals. I a Europa i als Estats Units, els conductors d’Uber lluiten per l’accés a les seves dades de viatges per demanar beneficis com a empleats.
Es podria fer molt més. Per exemple, després que un habitatge hagi sigut destruït per tempestes i altres fenòmens climàtics extrems, sovint les víctimes no poden optar a rebre ajuda per a la reconstrucció perquè no poden demostrar que en són els propietaris o inquilins. Podrien fer servir el seu historial d’ubicació de Google per mostrar a les autoritats que durant els últims cinc anys han dormit en el mateix lloc on havia estat situat l’habitatge. O presentar els seus registres de pagament mòbils per mostrar que havien pagat la instal·lació d’un nou sostre a la casa o una tanca al pati. O mostrar una sèrie de fotos geoetiquetades per Facebook a la sala d’estar de casa seva.
Cap d’aquests punts individuals de dades és concloent, però junts tramen un ric teixit d’evidència. Allà on no hi hagi registres alternatius, o quan el registre hagi estat destruït per conflictes o desastres, aquesta prova digital pot canviar vides.
Per descomptat, la pregunta crucial és com equilibrar els riscos d’un estat de vigilància davant el poder de la tecnologia per proveir serveis i protegir drets fonamentals. En poques paraules, no es tracta que els que vulguin aprofitar les seves dades per a propòsits que els beneficiïn hagin de sacrificar la seva privacitat; han de poder controlar ells mateixos aquest equilibri, en lloc d’estar a la mercè dels gegants corporatius i les agències estatals.
La resposta rau, almenys en part, en donar poder a la gent perquè faci servir les seves pròpies dades amb la finalitat de demostrar fets vitals sobre si mateixos. Aquest enfocament des de baix qüestiona radicalment les estructures de poder tradicionals per les quals governs i empreses recullen grans quantitats de dades per promoure els seus propis objectius. És un potent anivellador del terreny de joc.
El Centre per a la Innovació de Dades ha observat que “per aprofitar les [innovacions impulsades per les dades], les persones han de tenir accés a dades d’alta qualitat sobre elles mateixes i les seves comunitats”. Això és absolutament cert, i ens remet al problema de la pobresa de dades i les desigualtats socials i econòmiques resultants de la manca de recol·lecció o ús de dades sobre determinats grups de persones.
Els promotors de la privacitat estan impulsant importants campanyes perquè els ciutadans puguin controlar qui fa servir les seves dades, per a què i en quines circumstàncies. Són iniciatives que ens permeten dir no a la vigilància i a la sobreexposició. Però empoderem també les comunitats per dir sí a l’ús de les seves dades de la manera que vulguin, i obtenir els beneficis que se'n poden derivar.
Yuliya Panfil, investigadora sènior i directora del programa Future of Property Rights de la fundació New America, és coautora d'aquest article.
Copyright Project Syndicate