El sistema d'asil a Europa

Presidenta d’InstrategiesLa lliure circulació de persones dins de la Unió Europa implica un grau extraordinari d’integració entre els seus membres. Per primera vegada dins un marc internacional, un grup d’estats posa en comú un element substancial de la seva naturalesa, el territori, i decideix compartir el control de qui hi accedeix, amb un sistema comú de gestió de les fronteres exteriors. En un món on la mobilitat de les persones és altíssima, els Acords de Schengen suposen el sistema més sofisticat de gestió comuna de les fronteres, i haurien de ser una esperança per a la governança de la mobilitat global. Lluny de defensar i aprofundir en aquesta Europa sense fronteres interiors, on una cooperació més gran permet gaudir de més llibertat i més seguretat, avui a la taula del Consell de Ministres de la Unió Europea es viu un perillós gir cap a la renacionalització del control de fronteres, especialment en relació a l’aplicació del dret europeu i internacional d’asil.

La Unió Europea té un Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA) que es fonamenta en el principi de territorialitat del dret d’asil –com a norma general, és responsable de cada persona demandant d’asil el primer país on aquest arriba–, en uns criteris comuns per tramitar i concedir la protecció internacional, i en uns estàndards mínims d’acollida que han de ser garantits en qualsevol dels seus estats. Però aquest sistema és molt menys comú del que hauria de ser i, com ja va succeir després de la crisi dels Balcans, ha estat incapaç de donar resposta en situacions d’estrès. La Comissió ha posat sobre la taula una proposta que pretén forçar els estats a complir les normes comunes. Però aquesta reforma ja es va encallar a la taula dels ministres d’Interior de la Unió, fa uns dies, enmig de la ja llarga discussió entre estats membres amb tradició d’asil i un sistema fort, com Alemanya i Suècia –que acullen la majoria dels refugiats– i alguns estats de frontera, on les xifres de primera arribada són més altes. Un debat estèril que està impedint tant la solidaritat amb els demandants d’asil com la solidaritat entre els estats europeus. La pilota és ara a la teulada dels caps d’estat i de govern, que es reuniran d’aquí uns dies a Brussel·les. La tensió entre la necessitat d’avançar en el sistema comú i la temptació renacionalitzadora tornarà a dominar un debat –de vegades amb un caire molt tòxic– que pot tenir, per a la Unió, conseqüències més devastadores que la crisi de l’euro.

El primer gest cooperatiu en molt de temps ha vingut del nou govern d’Espanya, amb l’autorització d’entrada de les persones atrapades a l’'Aquarius', un gest que també ha donat visibilitat a la implicació de regions i ciutats de tot Europa (incloent-hi les ciutats italianes, malgrat la posició del govern, que ha rebutjat l’arribada del vaixell) en les solucions reals i factibles, que n’hi ha, a la crisi. Més enllà de l’impacte humanitari de la decisió, que és el primer i el més important, aquest gest també té efectes polítics. Situa aquest govern en molt bona situació per incidir en el pròxim Consell Europeu, ja que ha demostrat que vol jugar en aquest terreny i vol parlar de la Unió en primera persona del plural, com haurien de fer tots els socis. Parlar d’Europa en tercera persona quan un seu a la taula de comandament és falsejar la realitat. És important, en aquest moment, ampliar el grup dels que volen allunyar-se del funambulisme polític i la visió a curt termini, un pas previ a fer algun pas endavant, que no serà gens fàcil. Ens hi juguem molt, no només en el terreny dels drets i els valors europeus. Una Unió incapaç de fer reformes i d’avançar en la gestió comuna de la migració i l’asil no podrà sostenir la lliure circulació interior ni altres pilars fonamentals de la seva existència. I tindrà menys força per empènyer cap a una governança global de les migracions, tal com demana l’agenda del desenvolupament sostenible adoptada per les Nacions Unides el 2015. Molts elements del sistema de Schengen –cooperació, control comú i minimització de la frontera física– podrien servir de model per a la governança global d’un fet, la mobilitat de persones, que no desapareixerà de les nostres realitats. La renacionalització de les fronteres ens podria deixar amb una Unió molt debilitada internament i fora del debat internacional: uns costos humanitaris i polítics molt alts, i del tot exagerats en comparació amb les dimensions reals, no les preteses, del problema que afrontem.