Escoltem Europa

La Unió Europea inclou realitats diferents i se sosté per una estructura institucional complexa orientada a ponderar majories i minories, a compatibilitzar representació dels ciutadans i els estats, i a garantir un govern millor de les coses a partir de normes comunes. Absorbir els conflictes i generar estabilitat allà on històricament hi ha hagut guerra és el seu objectiu fundacional. Des de la postguerra, que per a alguns va durar fins a finals dels anys vuitanta, ha permès anar agrupant en un espai de democràcia el conjunt dels països europeus, un repte gens fàcil que encara avui requereix moltes energies.

En les dues darreres dècades, la gestió de l’Europa més àmplia i del nou escenari internacional posterior a la Guerra Freda va exigir, i alhora va enterbolir, un nou impuls en la construcció europea. A finals del segle passat, les institucions i els estats van promoure una integració més gran -encara en marxa- amb l’objectiu de fer front als reptes globals i a les seves repercussions locals. Les resistències dels qui, dins dels estats i les seves institucions, consideraven que les cessions fetes eren moltes -la moneda i la gestió de la pròpia frontera- i temien perdre el control de la situació van ser fortes i van comportar problemes de disseny i, posteriorment, d’aplicació dels canvis. Entre els partidaris d’avançar en la integració, hi predomina una visió més horitzontal de la UE, que posa l’accent en la pluralitat, la diversitat i la cooperació transnacional entre actors diferents. Els reticents a avançar en la integració comparteixen una visió molt vertical de la Unió, i situen en el seu vèrtex els estats membres, els únics que decideixen què i qui entra en l’espai comú i les seves institucions, i què i qui resta dins l’esfera interna o intergovernamental. La Unió és el resultat de l’equilibri possible en cada moment entre els primers, els qui veuen en les dinàmiques d’unió l’única possibilitat de defensar el model europeu en el món globalitzat i de donar sortida a una forta demanda de proximitat, d’acomodació de les diversitats i de millor democràcia en un marc postnacional, i els segons, els que creuen que només en l’àmbit nacional es poden resoldre aquests reptes, tot i voler compartir un important grau d’integració política i econòmica, i la gestió de determinats afers globals. A banda d’aquests, avui creixen actors nous i vells que doblen l’aposta pel nacionalisme, es manifesten radicalment contra la Unió i comencen a posar en risc part dels avenços.

El conflicte obert a Catalunya s’insereix en aquest context i, volgudament o no, dona força al segon i tercer bloc. La Unió no ha estat absent en aquesta crisi. Les institucions europees, molt pressionades en un moment de duríssimes dificultats internes i externes, han reaccionat. Qui ho ha fet de manera més significativa ha estat Donald Tusk, president del Consell Europeu, una institució que representa, convé no oblidar-ho, els estats membres i les seves capitals. El 10 i 11 d’octubre, al Comitè de les Regions, va recordar que havia demanat al primer ministre espanyol actuar amb la força dels arguments i no amb els arguments de la força. La sala el va aplaudir. Llavors es va dirigir directament al president de la Generalitat per demanar-li que acceptés el marc constitucional i no prengués decisions que fessin impossible el diàleg. La sala el va tornar a aplaudir. Delimitava així el terreny de joc i negava implícitament que es tractés només d’un conflicte intern. Però el president de la Generalitat, aquell dia, no era a Brussel·les, ni tampoc hi era cap membre del Govern. En una nova confusió entre el voler ser i el ser, el president ja no és membre del Comitè de les Regions malgrat no tenir cap altra cadira a les institucions europees.

No ser allà per escoltar directament aquestes paraules, no haver interpretat bé un gest del president del Consell que indicava preocupació però també implicació pròpia, ha estat un error, com ho és atiar un discurs buit i genèric contra “Europa”, sense articular una proposta que hi pugui tenir acollida i ser canalitzada en el seu marc.

Algunes veus s’han alçat en l’àmbit europeu aquests dies per dir, encara tímidament, que acomodar la diversitat interna no és només un problema dels estats, malgrat que aquests aconseguissin traslladar-ho així al Tractat de Lisboa, sinó que és un repte clau per al futur de la Unió, que ha de donar sortida a una forta demanda ciutadana de proximitat i de protecció davant els nous riscos. Gilles Merrit, un clàssic a Brussel·les, signava en aquest sentit una peça a Friends of Europe, un senyal que hem d’entomar des de Barcelona, i del qual el govern espanyol haurà de prendre nota.

Les institucions europees van néixer contra els nacionalismes que havien dut Europa al desastre, i per tant els nacionalismes els generen rebuig. Per això el doble missatge a Barcelona i a Madrid. La conversió d’un espai internacional de conflicte en un marc de dret i ciutadania com la Unió Europea ha estat i és extraordinàriament difícil. Aquest marc, amb els seus límits i les seves potencialitats, permet resoldre crisis internes. De fet, conté en la seva estructura els elements indispensables per fer-ho: reconeixement de la diversitat, una idea de democràcia en què la decisió de la majoria ha de deixar espai per a l’articulació i resolució dels problemes i anhels de les minories, i una estructura institucional que permet gestionar les diferències. Contribuir a minar aquesta Europa des de Catalunya no és una bona idea.

Atendre i exigir que s’atengui la doble demanda del president Tusk, defensant la posició de Catalunya dins la millor versió possible de la Unió Europea, podria formar part d’un programa compartit per al 22 de desembre. No és un camí curt, és cert, hem vist que no hi ha dreceres, les coses avui són molt difícils. Però és un camí que permetria recuperar un nosaltres més ampli i garantir, de moment, un present viable i un espai compartit des del qual poder construir el futur.