30 anys de la Convenció dels Drets de l’Infant

Dimecres es compleixen 30 anys de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, un canvi de mirada revolucionari perquè l’infant deixa de ser considerat objecte de protecció per convertir-se en subjecte de drets, socials, polítics i civils. El text posa l’accent en el fet que els infants tenen els mateixos drets que les persones adultes i en l’obligació dels estats signants de respectar-los i garantir-los.

Si posem el focus a Catalunya, podem afirmar que 30 anys després no s’ha avançat prou en el compliment de la convenció. Les polítiques públiques encara no inclouen la perspectiva d’infància de manera integral, transversal i interdepartamental, i encara hi ha mancances, des de tots els àmbits, en la garantia de drets, oportunitats i responsabilitats de la infància. També és una assignatura pendent la millora de la participació en aquelles decisions que els afecten directament i en aquells projectes que es desenvolupen en el seu entorn, un dels principis bàsics de la convenció. Falta que les administracions desenvolupin estructures i mecanismes de participació ciutadana adaptats i accessibles a la infància i l’adolescència.

I aquesta responsabilitat recau només en les administracions? Sens dubte els governs són els que l'han de liderar, però de la lectura de la Convenció també se'n desprèn que és també una responsabilitat individual i col·lectiva. I això vol dir que cap de nosaltres no es pot desentendre del que marca l’acord internacional, delegant i pensant que això només pertoca a les administracions. Només amb la mobilització i el compromís del conjunt de la societat avançarem cap a la garantia plena i efectiva dels drets de la infància.

Si ens centrem en l’última dècada, a Catalunya s’han fet passos, però són clarament insuficients. L’any 2010 es va aprovar la llei 14/2010 dels drets i oportunitats de la infància i l’adolescència, però ni s’ha desplegat ni s’ha dotat de pressupost suficient en quantia i cobertura. És urgent que la Generalitat posi en marxa els mecanismes per garantir-ne la plena implementació. El 2013 es va signar el Pacte per la Infància, que estableix un marc de referència amb principis i prioritats clares. La comissió de seguiment d’aquest pacte no es convoca des de fa 3 anys. Al Parlament, la comissió d’infància és només de seguiment, és a dir, de rendició de comptes del Govern. És valuós disposar d’aquest espai per fer seguiment de l’aplicació de la convenció, dialogar i abordar temàtiques concretes, però és només una comissió de seguiment. Si creiem veritablement que la infància és una prioritat, cal una comissió legislativa que pugui fer propostes sobre infància. D’altra banda, encara hi ha mancances en l’avaluació de les polítiques i accions i programes que es porten a terme. Entenem que per poder avaluar-les es necessiten dades i ara mateix la informació sobre infància està desconnectada, no hi ha un sistema homogeni de recopilació, tot i que és imprescindible obtenir indicadors de l’estat de la infància a casa nostra.

Hi ha molta feina a fer perquè les polítiques d’infància són a la cua de les polítiques socials. Invertir en infància és una inversió de futur, aquesta frase és com un mantra que no hauríem de perdre de vista, sobretot quan són recursos per a nenes i nens i adolescents en situació de vulnerabilitat. S’han de moure, assignar i invertir-hi els recursos suficients que permetin aplicar el que ja tenim tant a la llei com al pacte perquè el consens polític i social recollit en aquests instruments es tradueixi en un benestar personal i social per a l’infant. I això no pot dependre d’un context socioeconòmic determinat o d’una decisió política. Precisament, Espanya i Catalunya haurien de prendre nota de les observacions que ha fet el Comitè dels Drets dels Infants de Nacions Unides. En l’últim informe, l’ONU insta l’Estat a prendre mesures urgents en relació amb l’assignació de recursos perquè les inversions fetes en infància creu que no són suficients i fa especial èmfasi en la preocupació per l’augment de la pobresa infantil i les desigualtats sobretot en els àmbits de l’educació, la salut, l’habitatge i la protecció social. Tal com assegura Richard Farson, psicòleg i educador nord-americà, encara hem de recordar que la infància i l’adolescència “necessita protecció, però la protecció que més necessita és la dels drets civils, de manera que puguin ser considerats com a persones plenes segons la llei”. 30 anys després, encara no ho són.