La vacuna i els èxits de la immigració a Alemanya
quan l’empresa alemanya BioNTech i Pfizer van anunciar el mes passat que tenien resultats molt prometedors per a una vacuna contra el coronavirus, el meu feed de Twitter es va disparar. A banda de l'alegria pel que suposava la notícia, hi havia un altre motiu de joia: Uğur Şahin i Özlem Türeci, la parella que va fundar i que dirigeix BioNTech, són alemanys d’origen turc. La seva història prometia desafiar el ressentiment contra els immigrants que durant l'última dècada s'ha generalitzat en la vida pública alemanya. Si alguna cosa podia acabar amb el sentiment antiimmigrants era una parella turcoalemanya salvant el món d’un virus mortal.
Però res no és tan senzill. Provant de vendre la d'aquesta parella com una excepcional "història d'èxit de migrants", molts han repetit sense voler els principis centrals del pensament antiimmigrants: que els migrants viuen separats de la resta de la societat alemanya i que n'hi ha una petita part que són especials i que sí que es poden guanyar un lloc però que a la resta se'ls hauria de rebutjar. Respecte a la immigració, Alemanya se sent incòmoda fins i tot amb els seus èxits més espectaculars.
Tot i això, la invenció d’una vacuna per part d'aquests dos científics amb noms turcs semblava que havia arribat en el moment adequat. Fa deu anys, en un llibre titulat Germany abolishes itself, un ex alt càrrec socialdemòcrata, Thilo Sarrazin, afirmava que la bretxa educativa entre immigrants de països de majoria musulmana i alemanys estava arrelada en diferències genètiques (dèficits intel·lectuals, les anomenava). Sarrazin advertia que la immigració estava amenaçant l’economia alemanya rebaixant els estàndards generals d’educació. El llibre es va convertir en un bestseller i encara es troba en moltes prestatgeries de la classe mitjana.
Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta fundat el 2013 que ha explotat i intensificat el sentiment antiimmigrants, va recollir aquesta narrativa estigmatitzant els immigrants com un perillós forat per on s'escolen els recursos de la nació. I la cançoneta ha continuat sonant. El 2018, per exemple, Alice Weidel, colíder del partit, va referir-se als immigrants com a kopftuchmädchen i messermänner –nenes amb mocador al cap i homes amb ganivet–. Ho va fer des del Parlament. El debat polític, en gran mesura a causa de l'èxit de l'AfD, sovint se centra en els problemes suposadament relacionats amb la immigració: el fanatisme religiós, la delinqüència, la pobresa.
En aquest context, l’èxit del senyor Şahin i la senyora Türeci ha estat una oportunitat per celebrar els beneficis de la immigració, per reconèixer com els migrants enriqueixen la nostra societat. Les seves històries –Şahin, fill d'un obrer turc, va arribar a Alemanya quan era un nen, mentre que Türeci, filla d'un metge turc que es va traslladar des d'Istanbul, va néixer a Alemanya– han posat sobre la taula relats sovint ocults de la immigració de postguerra a Alemanya.
A partir dels anys cinquanta, per alimentar l'auge industrial de la postguerra, Alemanya va reclutar treballadors majoritàriament d’Itàlia i Turquia. Anomenats gastarbeiter –treballadors convidats–, no havien de quedar-se. Però molts ho van fer, i avui els seus fills i nets són una part integral de la societat del país. Tot i això, sovint se'ls passa per alt. Donar importància a l’èxit del doctor Şahin, el fill d’un treballador d'una fàbrica de Ford, és un corrector necessari per compensar aquesta condescendència. Però també és cert que fer-ho pot ser contraproduent: el reconeixement és molt necessari, però pot fer que l'èxit d'un immigrant sigui vist com una excepció i remarca la idea que "no són dels nostres", em va fer veure un col·lega. Després de parlar amb alguns alemanys d’origen turc, molts van expressar una ambivalència similar.
"Hi ha una cosa que ens ha faltat durant molt de temps: reconeixement", em va dir Hatice Akyün, una amiga i articulista del diari Der Tagesspiegel (on treballo). Com a filla de treballadors convidats, havia sentit una connexió amb la parella de científics que han estat notícia: "Un orgull biogràfic". Però també es va sentir incòmoda amb el focus en les seves biografies.
Naika Foroutan, professora de la Universitat Humboldt de Berlín, comparteix aquest sentiment. "És important i gratificant que els descendents d'aquesta gent rebem gratitud", explicava per correu. Però també està cansada que sempre es posi el focus en els casos d'èxit. "Així es reprodueix la idea d'excepcionalitat, que sempre és una excepció quan els migrants destaquen socialment".
Això no només suposa passar per alt el paper essencial que desenvolupen els migrants en la societat en general; també està lluny de la realitat: els estudis demostren que els migrants tendeixen, amb el pas del temps, a escalar d'estrat social. Però continuen tenint poca representació a les altes esferes socials i les seves oportunitats per progressar són, en general, limitades.
Per a Cem Özdemir, membre del Partit Verd, que el 1994 va ser el primer fill d’un treballador convidat turc escollit diputat al Parlament alemany, "a Alemanya d'on vens encara té un paper important a l'hora de determinar cap a on aniràs". Per tant, considera que és especialment important fer visibles exemples inspiradors, com a estímul per a aquells que naveguen per les dificultats de la societat alemanya. "Sé per les meves pròpies experiències que amb un nom turc sempre hauràs de fer-ho millor, que et vegin més de prop".
És una trista veritat. Més de mig segle després que els pares del senyor Özdemir, la senyora Akyün i el doctor Şahin vinguessin a Alemanya, el país es troba a gust amb la seva història d’immigració i està lluny de proporcionar a tothom les mateixes possibilitats. Per això, per ara, la història del doctor Şahin i de la doctora Türeci és essencial. Mostra que els èxits d’Alemanya són inseparables dels migrants que –el 1960 o el 2020– han vingut per trobar aquí una llar.
Copyright The New York Times