El repte dels trastorns de l'aprenentatge
Per a la majoria de nens, el pas per l’escola és un procés que va succeint sense gaires entrebancs. Amb la instrucció que reben dels docents, van aprenent d’una manera natural coneixements, hàbits de treball, autocontrol de la conducta i també habilitats socials d’acord amb els objectius de cada etapa educativa. Però per a un percentatge significatiu de nens les coses són molt més complicades, perquè sense un motiu aparent la seva evolució es va separant progressivament de la de la resta de companys de l’aula. Per a ells i per a les seves famílies és un procés molt dur.
Quan un nen no assoleix els continguts mínims establerts per a un nivell determinat, es plantegen una sèrie de dubtes, i un de molt comú és si serà beneficiós repetir curs. En massa ocasions es decideix la repetició, tot i que se sap de sobres que rarament serà la solució a les dificultats. Encara menys si la repetició és l’única mesura que es pren.
L'OCDE ja fa temps que ha alertat de l’alt percentatge de repetidors que hi ha a l’estat espanyol, i Catalunya no n'és una excepció. Si a més de liderar el rànquing de països amb més repetidors resulta que també liderem el de l’abandonament escolar, és fàcil concloure que les solucions no van per aquí i que no anem bé. I si hi ha un col·lectiu a qui no li convé repetir curs és el dels nens que tenen dificultats específiques de l’aprenentatge i de la conducta.
La resposta del nen a les demandes escolars, socials i d’aprenentatge és l’expressió de com s’està desenvolupant el seu cervell. I els estudis científics fets en qualsevol país del món, també a Catalunya, mostren que entre un 20% i un 25% dels nens en edat escolar tenen trastorns del neurodesenvolupament que afecten l’aprenentatge i la conducta. Si un nen no aprèn el que li pertoca per l’edat i el curs que està fent, vol dir que alguna cosa important està passant. I s’ha de saber molt bé què és perquè es posin en marxa les ajudes i adaptacions necessàries a l’escola. Malauradament això encara es fa en molt pocs casos de manera precoç, i els protocols existents tant per a la detecció com per a la intervenció massa sovint queden en paper mullat.
Tot sovint es diu: “És que aquest nen és immadur i li anirà bé quedar-se un altre any al mateix curs..." Quin abús que es fa de l'expressió 'falta de maduresa'! Es fa servir com a comodí per justificar que un nen no avanci com li pertoca. I de l’ambigüitat del terme, a l’ambigüitat de les mesures a adoptar. Perquè repetir curs sovint només és això, tornar a fer el mateix curs amb un altre grup de nens, més petits, que molt probablement l’avançaran en pocs mesos, ja que les dificultats del nen repetidor seguiran sent-hi. Si un alumne no arriba als coneixements necessaris per passar de curs, s’ha d’anar per feina, esbrinar-ne el motiu i oferir-li les ajudes específiques que necessita.
Els nens no són com les hortalisses, que n’hi ha prou deixant-les reposar perquè 'madurin'.
El terme 'trastorns del neurodesenvolupament' inclou un gran nombre de trastorns, com la discapacitat intel·lectual, els trastorns de l’espectre de l’autisme, els trastorns del llenguatge, la dislèxia, la discalcúlia, el TDAH i d'altres. La dislèxia i el TDAH són de bon tros els més freqüents: aproximadament un 10% de la població en edat escolar en el cas de la dislèxia i entre un 5% i un 7% en el cas del TDAH. A més, tot i ser trastorns diferents, s’associen en el mateix nen amb molta freqüència. No hi ha cap aula que no tingui alumnes amb aquests trastorns, i tots tenen les primeres manifestacions a l’etapa d’educació infantil. I precisament és a aquesta edat quan les mesures psicoeducatives tenen més utilitat, perquè el cervell té molta més plasticitat per crear connexions cerebrals que en edats posteriors. ¿Urgència per tenir un diagnòstic en ferm? No, però sí per implementar les mesures psicopedagògiques d’utilitat reconeguda i contrastada científicament. No val allò que fins que no hi hagi un diagnòstic no es poden fer adaptacions...
No estem parlant de modes ni d’invents interessats de determinats col·lectius. És el coneixement avalat per la comunitat científica d’arreu del món. I el sistema educatiu no pot seguir quedant-ne al marge. Aquesta és la problemàtica més important del nostre sistema educatiu, i no es poden anar fent reformes que no prevegin de manera específica i prioritària aquests trastorns del neurodesenvolupament.
Un altre obstacle que troben les famílies de nens amb trastorns de l’aprenentatge és la falta de recursos públics per al diagnòstic i el tractament dels problemes d’aprenentatge. Poden sortir-se’n els nens de famílies amb mitjans per pagar el diagnòstic i els ajuts extraescolars, i amb capacitat i coneixements per fer gairebé una escolaritat paral·lela al costat dels seus fills a partir de les cinc de la tarda. Aquest panorama explica per què les repeticions de curs i el fracàs escolar es donen sobretot en les franges socials més desfavorides, de manera que es marca una desigualtat social del tot inacceptable. I el cost de cada cas de fracàs escolar per a la societat i per al país és molt important.
Fins que al nostre país no ens plantegem el greu problema de l’abandonament escolar d’una manera radicalment diferent i d’acord amb els coneixements científics actuals, no ens en sortirem. Els departaments d’Ensenyament, Salut i Benestar Social s’ho haurien de prendre com una de les màximes prioritats del país.