Construir el món feminista des de les arts

Fa un parell d’anys, a la conferència de premsa del jurat del Festival de Canes, l’actriu nord-americana Jessica Chastain ho va dir alt i clar. Estava en estat de xoc després d’haver vist les vint pel·lícules que formaven part de la competició del festival més important del món perquè les dones que va veure representades a la pantalla no tenien res a veure amb les dones reals, les que ella coneix, amb les dones amb qui ella conviu dia a dia. Denunciava que només hi havia vist dones febles, víctimes submises, incapaces de tenir un criteri propi i que només reaccionaven en funció de com ho feien els homes. Ho deia en una edició en què les pel·lícules dirigides per dones brillaven per la seva absència: només tres de les vint seleccionades tenien al capdavant una cineasta. Dos anys després, no ha canviat res en el certamen cinematogràfic més influent del planeta, ja que a l’edició del 2019 només quatre pel·lícules dirigides per dones han format part de la secció oficial del festival. I malgrat que encara no he pogut veure la selecció, tot apunta que la qüestió de la representació de la feminitat seguirà essent la mateixa.

La denúncia de Chastain al Festival de Canes continua essent crucial perquè posa sobre la taula dues de les grans qüestions pendents del feminisme contemporani. D’una banda, la qüestió de la paritat, és a dir, de la presència de la dona en l’espai públic, en els càrrecs directius i en els llocs de poder i presa de decisions. De l’altra, la més pantanosa qüestió de l’imaginari del patriarcat que continua vigent amb una virulència destructora perquè el trobem instal·lat en l’inconscient col·lectiu, un espai on per la seva pròpia naturalesa, que s’escapa del control de la raó, resulta complex accedir i que ens afecta a tots, tant homes com dones. Malgrat que les dues qüestions pot semblar que van lligades, la veritat és que aconseguir la paritat, assegurar que les dones poden accedir amb igualtat de condicions als càrrecs i llocs que durant segles han estat reservats als homes, no implica necessàriament que els tentacles de l’imaginari patriarcal no continuïn passant-se de generació en generació, que equival a dir que la base mateixa sobre la qual hem construït la nostra societat seguirà intacta a menys que activem mecanismes de reflexió profunda per fer-nos a tots plegats, dones i homes, conscients de fins a quin punt el valors del patriarcat continuen enquistats a dins nostre, manifestant-se sovint a través de detalls que a priori podrien semblar insignificants.

Si em proposo fer una classificació del cinema fet per dones en funció del seu posicionament en relació al patriarcat, podria parlar, 'grosso modo', de tres tipus de pel·lícules: les explícitament combatives però que es produeixen fora de la gran indústria i, en conseqüència, queden allunyades del gran públic, de manera que, malauradament, tenen una incidència feble sobre l’imaginari col·lectiu; les de crítica conformista, que assenyalen amb el dit la injustícia que pateixen les dones però no proposen un camí per al canvi; i les deliberadament masclistes i patriarcals. Dins d’aquestes, un subgènere que em resulta especialment dolorós pel simple fet que el film estigui signat per una dona: pel·lícules que recorren a la burla despectiva per reforçar els estereotips femenins que ha construït el patriarcat. Davant d’això, i tenint en compte que els creadors treballem des de i per a l’inconscient col·lectiu, em pregunto: què podem fer les i els artistes feministes per incidir en l’imaginari patriarcal?

D’una banda, és obvi que necessitem seguir assenyalant, amb la complicitat dels mitjans de comunicació i la seva incidència a les xarxes socials, qualsevol manifestació del patriarcat i els seus valors. De l’altra, posar en pràctica una idea senzilla però poderosa: construir el món feminista somniat, crear-lo en totes les seves coordenades i complexitats, a través de les nostres creacions. Això vol dir deixar totalment de banda les dones i els homes que va dissenyar el patriarcat i posar-nos a representar obstinadament els diferents tipus de dones que volem ser. Alhora, dibuixar també amb precisió la singularitat de les noves masculinitats en sintonia amb el feminisme. Com més cops els veurem representats al cinema, a YouTube, a la televisió, a la publicitat, a la literatura, a la música, a la pintura..., més estarem incidint en les profunditats del nostre inconscient col·lectiu i alguna cosa es començarà a moure. Ras i curt, proposo posar de moda les dones i homes que volem ser i deixar ja d’una vegada per totes de representar-nos com hem estat i, sobretot, com vol el patriarcat que siguem. Atrevim-nos a crear el món somniat a través de l’art i, a poc a poc, veurem com els nous valors calen amb subtil fermesa en la realitat.