Nou curs, vella burocràcia
Arrenca un nou curs escolar, i els equips docents feia setmanes que es preparaven per a l’arribada dels alumnes. Amb el nou curs s’han estrenat un munt de nous projectes i canvis, novetats que s’aniran aplicant al llarg de l’any. Però l’entusiasme i les ganes d’innovar contrasten amb el fre de mà que tenen posat molts centres públics.
Un exemple el trobem en el fet que els equips directius són els responsables, segons la normativa, d’elaborar els horaris. Sovint, però, no han acabat de tancar-los fins a darrera hora perquè falten peces del trencaclosques. El sistema enrevessat d’adjudicació de places i trasllats multiplica els interins: el més difícil de començar el curs és fer-ho amb un terç (o més) de l’equip docent que és nou al centre. La inestabilitat permanent de l’equip fa que s’hagin de treballar molt les acollides i la cohesió d’equip. Caldrà afegir un plus d’esforç i energies per seguir construint entre tots un projecte comú capaç d’aglutinar el claustre.
Si en parlo ara que ha començat el nou curs no és només perquè al poble on faig vacances hi ha una veïna i amiga que és cap d’estudis i que s’ha passat part de la segona quinzena d’agost, a estonetes, fent horaris –quan sortíem a caminar per veure la posta l’arrancàvem dels quadres i les graelles–. També és perquè durant el curs passat he tingut l'oportunitat de treballar de molt a prop i colze a colze amb mestres, equips directius i escoles molt diverses. I puc dir que hi ha una constant en què tots coincideixen: la manca de temps dins del seu horari per reflexionar i treballar conjuntament i la inestabilitat dels equips. Respecte a la manca de temps, molts diuen que té a veure amb la burocràcia. La inestabilitat dels equips també és producte d’un model funcionarial massa centralitzat i burocràtic, amb moltes normatives i paperassa per omplir que ofeguen els centres. Els equips directius viuen tanta normativa com una manca de confiança en la professionalitat dels docents. Es posa fre a la creativitat i l’assumpció de riscos, es genera por a innovar. Perquè en el món de la funció pública els innovadors sovint es troben sota sospita, estan obligats a demostrar i certificar la validesa de les seves iniciatives, mentre que els que segueixen fent el mateix, acomodats en la rutina, no els qüestionem igual. Els quilos de paperassa que demana el departament d’Educació als centres segurament són equivalents a la manca d’eficiència del sistema. És la mateixa burocràcia d’un model funcionarial que encara no ha sabut agilitzar els processos de reclutament i l’adjudicació dels nous docents per tal que responguin a les necessitats reals del territori, els alumnes i els projectes de centre.
El conseller ha encetat el curs adreçant-se als mitjans per comunicar que la situació per al sistema educatiu català és insostenible a causa de la pròrroga pressupostària: “Acabarem no només no podent fer res de nou sinó deixant de fer coses que fèiem”. En una entrevista a TV3 va dir que el que està passant a Catalunya amb les escoles és que es va "gestionant la misèria". La periodista, ràpida, pregunta: “Està en precari l’escola catalana?” I el conseller, que també és ràpid, s’apressa a respondre: “No està en precari, perquè té el potencial del professorat i les famílies”. Un potencial de professorat que ara qualifiquem de 'resilient' quan –malgrat les retallades– els resultats educatius de l’alumnat milloren. Unes famílies que inverteixen més en l’educació dels fills que en cap altre autonomia. I és que el conseller sap que l’escola no es pot plantejar si està en precari o no, perquè ha de tirar endavant la seva missió fonamental i obtenir uns resultats passi el que passi, se li donin o no els recursos per obtenir-los. No s'hi val dir a les famílies o als alumnes més vulnerables que no hi ha vetlladores, terapeutes o recursos suficients. El que cal és atendre les seves necessitats i fer realitat una escola inclusiva. ¿Us imagineu la direcció del centre dient que el problema és que els polítics no es posen d’acord?
Els sistemes educatius que aprenen són aquells que posen el focus en l’aprenentatge dels alumnes i els docents. Perquè el compromís del professorat és clau en l’èxit educatiu, i per això cal donar-los les eines i els recursos que els fan falta. La transformació educativa neix a l’aula i es fa en els centres, i no de dalt a baix sinó de dins a fora i fent xarxes d’escoles. Aquest és el nou paradigma des de l’inici del nou segle. És el repte principal d’un sistema avançat que –més que aplicatius, programes, certificats o normes– el que fa és capacitar els equips i oferir marges d’autonomia perquè l’escola pugui dur a terme la seva missió, que no es cap altra que procurar al màxim els aprenentatges dels alumnes. ¿Quan, doncs, com a país, aixecarem la mirada també en educació? És urgent reprendre el debat encetat pel Consell Escolar sobre el model que volem. Està bé parlar del mòbil o els temps escolars, però ¿quan tindrem un debat amb altura de mires sobre com millorar l’educació i dibuixar un horitzó a llarg termini?
Els docents no només són un recurs o una despesa: són professionals que cal cuidar, prestigiar, en qui cal confiar i als quals cal reconèixer la tasca que fan cada dia. És bo recordar, en l’inici del nou curs, el que afirmava Hanna Arendt: "L'educació és el punt en què decidim si estimem prou el món per assumir una responsabilitat cap a ell i així salvar-lo de la ruïna, que, si no fos per la renovació, si no fos per l'arribada dels nous i joves, el faria inhabitable".
