La innovació educativa no és neutral

Quan la democràcia és fràgil, i la veiem vulnerada, més que mai, hem de recordar-nos que l’educació no es pot limitar a un conjunt de tècniques. L’educació és un compromís ciutadà i amb la ciutadania. Tota democràcia està cridada a fer de l’educació la seva prioritat.

Hi ha infants i joves que només tenen una oportunitat i aquesta és l’escola. Ens referim als que viuen en la vulnerabilitat social i econòmica, aquells que neixen en contextos de pobresa. L’escola democràtica és l’escola de les oportunitats, però no tota la responsabilitat de l’èxit educatiu recau en l’escola. L’escola, sola, no ho pot tot.

Els infants arriben a l’escola amb una motxilla de casa, que farà que no tots tinguin el mateix punt de partida quan inicien la cursa escolar, com tampoc no hauran de fer front als mateixos obstacles. Malauradament, molts es quedaran pel camí, expulsats a les cunetes o desenganyats per tant de fracàs acumulat, sense arribar mai a la meta. Un nombre inacceptable de joves abandonen l’escola en el nostre país, i aquesta hauria de ser la prioritat número u de totes les reformes que s’anuncien des de la política educativa. Perquè un cop s’universalitza l’accés a l’ensenyament, el gran repte de l’escola ha estat la desigualtat de resultats. Com aconseguir l’èxit educatiu per a tothom? Segueixen havent-hi pràctiques nefastes –com la repetició de curs o els agrupaments per nivell dels alumnes– que sabem que només generen més fracàs i una despesa enorme, tal com alerten els informes dels organismes europeus i internacionals. Però no hi ha el coratge polític per fer-hi front.

És un fet constatat que el marge més gran de millora de resultats, a Catalunya, es troba entre els alumnes socialment menys afavorits. Si es vol avançar en la igualtat d’oportunitats cal invertir més en aquells grups que tenen menys. El cafè per a tothom és un dels principals mals del nostre sistema. Cal redistribuir recursos en funció de les necessitats, perquè no hi ha res més injust que la suposada igualtat per a tots quan ho mirem des de determinats barris i escoles. Invertir més i millor allí on fa més falta amplia les oportunitats dels alumnes. Per què no tenim els millors mestres allí on hi ha més dificultat? Els hauríem de promoure i compensar degudament. L’escola ha de prioritzar ocupar-se dels vençuts, dels que han quedat als marges de la cursa escolar.

Les polítiques d’equitat s’han de fer dins i fora de l’escola. Fa massa temps que l’escola està rebent els efectes negatius de l’augment de vulnerabilitat de les famílies. Sense una aposta decidida per polítiques de suport i ajut a les famílies i a la infància no serà possible trencar el cercle que lliga pobresa i abandonament educatiu prematur. No només per la pèrdua de talent i de capital humà que els indicadors de fracàs i abandonament escolar comporten per al país. També pel sofriment individual i subjectiu que genera en cada alumne el fracàs escolar.

No hi ha dubte que l’escola catalana ha estat una peça clau per a la cohesió social de Catalunya, amb accions com el manteniment del model d’immersió lingüística o l’atenció educativa de l’alumnat nouvingut. La diversitat present a les aules ha fet que l’escola hagués de reinventar-se per tal de respondre als reptes imperatius que es presentaven. Els docents han fet molt, però queda molt a fer en termes de millora de les polítiques d’equilibri escolar per deixar de segregar l’alumnat segons nivells socioeconòmics. I ho diu el síndic de greuges en veu molt alta: no tot és atribuïble als desequilibris entre xarxa pública i concertada. Cal afegir-hi la segregació territorial, i un fenomen complex com és l’augment de la competitivitat escolar entre les famílies, que ha generat l’existència d’escoles de primera i escoles de segona, també a la xarxa d’escoles públiques. Per això les mesures de reequilibri escolar que planteja el Pacte Contra la Segregació Escolar a Catalunya són urgents. També aquí fins ara ha faltat valentia política. Més enllà del greu problema de l’infrafinançament públic de l’educació, hi ha molta feina a fer per pactar i avançar junts des de la corresponsabilitat de tots els agents en la millora de l’educació. Cal afegir dosis de confiança, de diàleg i de consens per superar els posicionaments confrontats que posen en perill la igualtat d’oportunitats educatives.

Fa pocs dies es va inaugurar el Congrés de l’Educació Pública a Catalunya, un espai privilegiat de reflexió i debat, impulsat pels Moviments de Renovació Pedagògica, les escoles, i els docents. El mateix concepte del que volem i entenem per educació pública està en el cor del debat si es vol avançar en la línia del que apunta el Pacte contra la Segregació: “Generar consensos i compromisos entorn de com actuar per construir un servei d’educació de Catalunya just i equitatiu”. És molt important que en aquest debat sobre el futur de l’escola pública s’alci la veu dels docents i que els escoltem. En nombrosos centres i municipis hi ha bones pràctiques que caldria estendre. Benvingut sigui, doncs, el procés participat de reflexió pedagògica que acaba de començar.

En la recent presentació del llibre Les paradoxes de la innovació educativa, Miquel Martínez, coordinador amb mi mateixa del llibre, afirmava: “La innovació educativa, com l’educació, no és mai neutra”. Els reptes que té plantejats l’escola són reptes ètics i polítics que no es resoldran només amb metodologies innovadores. Com tampoc no es resoldran polaritzant i simplificant els missatges sobre l’escola o convertint en eslògans problemes educatius que són complexos. La innovació ens porta a repensar la funció de l’escola, i una escola justa, avui, requereix el compromís del conjunt de la ciutadania.