L'escola es mereix bons líders

Educadors i pedagogs necessitem creure, des de l’optimisme pedagògic, que es poden combatre les desigualtats i alliberar els infants del pes de les motxilles que duen des de casa quan els veiem entrar cada matí per la porta de l’escola. Un cop més, tanmateix, les dades confirmen a Barcelona que l’escola, tota sola, no pot combatre les desigualtats socials i econòmiques que afecten els alumnes, les seves famílies i els barris on viuen. Ho afirma —de manera ben oportuna en ple juliol, com qui ens deixa deures per a l’estiu— l'informe 'Oportunitats educatives de la infància i l’adolescència a Barcelona 2018-2019', realitzat per l’Institut d’Infància i Adolescència de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi fa –per segon cop– una radiografia del context educatiu a Barcelona que revela que es mantenen les grans desigualtats entre districtes. Els districtes més pobres també són els que concentren més alumnes amb necessitats específiques, més becats, més infants d’origen estranger, més repetidors i més abandó escolar. Els titulars, malgrat millores significatives, van tornar a destacar l’abisme que separa les oportunitats educatives d’un infant nascut a Sarrià-Sant Gervasi d’un de Ciutat Vella, que té un percentatge de no assoliment 6 vegades superior. I és que a Ciutat Vella un de cada quatre alumnes que acaba l’ESO ha repetit curs (25%). Barcelona encara és una ciutat amb un greu dèficit d’equitat des del punt de vista educatiu.

Fa més de cinquanta anys que la sociologia de l’educació (Coleman, 1966) ho repeteix i ho demostra: la igualtat social precedeix la igualtat escolar. Els sociòlegs amb els seus estudis i informes preserven els pedagogs de fantasies ingènues, recordant-los que la composició social de l’alumnat i dels companys de classe és el primer factor determinant dels resultats i les oportunitats educatives. El primer que ha de fer l’escola, doncs, és intentar no fer créixer les desigualtats, no empitjorar-les. Per això és tan important no afegir injustícies escolars a les desigualtats socials.

Ara bé, també sabem que hi ha centres que, amb característiques i una població semblant, poden obtenir resultats molt diferents. La pregunta clau, llavors, és aquesta: què fa la diferència?, què fa que una escola, malgrat la complexitat del seu context, sigui eficaç i distribueixi oportunitats educatives a tot l’alumnat? En la resposta trobarem que la direcció ocupa un lloc de primer ordre en una escola que funciona bé. Això es tradueix en un projecte educatiu de centre que és col·lectiu i que comparteix valors, lideratge i el propòsit moral de donar la millor educació a tot l’alumnat, sense excepcions. Bons líders fan bones escoles: “Good leaders make good schools” com deia un famós editorial del 'New York Times' de farà un any —i ho recorda Antonio Bolívar en el seu darrer llibre sobre la direcció escolar.

Bolívar mateix insisteix que, igual com passa amb els docents, els líders escolars no ho són de naixement. S’han de formar. Ser líder d’un centre educatiu no és una qualitat innata, requereix una formació i una capacitació específiques. En les agendes de les polítiques educatives a Europa el lideratge pedagògic i les xarxes de líders docents ocupen un lloc destacat. En canvi, a Espanya la reiterada falta de candidats per exercir les funcions de direcció és només un símptoma del buit de polítiques orientades al desenvolupament professional de directors i docents. Les dades comparades del darrer TALIS 2018 —la gran enquesta OCDE al professorat, publicada a finals de juny— tornen a constatar que a Espanya els equips directius són els que tenen menys capacitat de lideratge pedagògic (supervisar i orientar l’ensenyament, desenvolupar l’equip docent, coordinar el currículum, fer seguiment de l’alumnat). Catalunya, amb la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), ha fet un gran pas endavant, però en queden molts per fer. La direcció escolar a Espanya i a Catalunya s’ha mogut entre el representant de l’administració i el company o companya escollit pel conjunt del professorat, sense una professionalització que li doni identitat pròpia. El que la recerca internacional i l’experiència d’altres països afirmen és que les direccions són el segon factor per a la millora educativa. Tot just després del primer factor: la qualitat docent a l’aula. I, cosa més important, aquest factor és molt més rellevant quan es tracta de contextos desafavorits o vulnerables. Reemplaçar un director “mediocre” per un director excepcional en una escola “mediocre” pot augmentar el rendiment dels estudiants més d’un 20% (Marzano 'et al.' 2005).

Lluitar contra la fatalitat és un deure moral per als educadors, i la història de l’educació també és la història dels grans líders, pedagogs i pedagogues que han obert petites clarianes de llibertat enmig d’un món de fatalitats. És urgent reconèixer, empoderar i capacitar les direccions escolars i els equips directius tot enfortint el seu lideratge pedagògic com a agents de canvi i distribuïdors d’oportunitats entre els seus alumnes. “La direcció escolar pot transformar l’escola”, afirmaven fa pocs dies directores i directors en aquestes mateixes pàgines. Escoltem-los.