El 'només sí és sí' i els infants

Un nen i una nena tornen d'escola.
27/11/2022
4 min

Aquests dies que es debat intensament sobre la llei de llibertat sexual (coneguda per la del només sí és sí) em fan pensar quina infància estem donant als nostres nens i nenes. Com bastim les bases del que serà la seva maduresa i adultesa? Com els educa la societat? Quins deures tenim?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els infants tenen dret a ser infants, tot i que haguem d’acompanyar la seva transició cap a la maduresa i l’adultesa. És aquí on trobem tota la història de la pedagogia i la voluntat del doctor Itard d’educar l’infant salvatge per civilitzar-lo. La principal tasca de l’educador és acompanyar pacientment l’infant en el seu procés de creixement, sabent que allò que el fa infant és que no sap esperar, no entén que els seus desitjos no poden satisfer-se de manera immediata i sistemàtica. Caldrà ensenyar-li a no reaccionar immediatament amb violència o frustració sinó a controlar els seus impulsos, reflexionar, pensar els seus actes, respectar l’altre i construir la seva voluntat. Perquè encara no està educat, l’infant no pot decidir el seu propi bé. Com tampoc no decideix la seva llengua materna ni els seus costums. L’adult, en canvi, és algú capaç de decidir per ell mateix. L’infant, tanmateix, requereix educació i protecció. Perquè ha de ser educat, no se’l pot considerar un ciutadà autònom, i fer-ho seria caure en una confusió que genera abusos greus.

El dilema és que tot plegat entra en crisi perquè vivim en una societat de consum que promou la satisfacció del desig immediat i està tota ella infantilitzada. Les famílies i l’escola tenen moltes dificultats per fer que el nen s'alliberi progressivament del que és infantil quan tota la resta –i especialment la publicitat i les xarxes– xiuxiuegen a les orelles d’infants i adolescents "Ara, ara mateix, fes-ho, a qualsevol preu!" Just do it. Buscant l’èxit ràpid, amb missatges i propostes instantànies, efímeres i banals. No és sorprenent, doncs, que costi tant educar. Per més que els docents integrin a les aules l’educació emocional, sexoafectiva, o l’educació en valors, i per molt que a l’escola es facin plans de convivència i coeducació, ¿com contrarestar la influència de les modes, els estereotips masclistes i la publicitat? Les famílies han d’entomar la responsabilitat de controlar l’ús de les pantalles i tot el que arriba als seus infants. Ens hauríem de preguntar, entre altres coses, què en fem de l’accés fàcil a la pornografia des dels vuit anys i la seva generalització als catorze. Com és que els fills i filles estan tan hiperconnectats com els seus pares i tenen les primeres experiències sexuals en format virtual? Com afecta tot això les conductes violentes i masclistes? Quines conseqüències té la hipersexualització de les nenes? Com protegim els infants de ser clients captius de la publicitat i el porno? Per què augmenten els darrers anys les denúncies a menors per agressions sexuals? En una societat que es vol democràtica, com compartim la responsabilitat i el deure d’educar els infants?

La nostra és una societat que venera allò infantil, però avança sigil·losament un pensament totalitari que s’alimenta de les pors. Estem veient com augmenta l’ús de les etiquetes i els trastorns per prevenir, controlar i patologitzar determinats comportaments en la infància, com ens recorda i denuncia Jaume Funes en aquestes mateixes pàgines: mai tant com fins ara –moguts pels interessos de la indústria farmacèutica i la lògica del mercat– s’han fet servir etiquetes per diagnosticar, com més aviat millor, problemes psiquiàtrics i psicològics, medicalitzant tots els trastorns, classificant i individualitzant els problemes i les injustícies.

Educar els infants és definir i respectar la frontera que els separa dels adults. De fet, han d’estar separats políticament i legalment dels adults. I això és el que estem vulnerant massa vegades. Perquè sense l'existència d'aquesta frontera no hi ha educació dels infants. De retop, quan es desdibuixa la frontera, tenim també el perill de jutjar conductes infantils com si fossin adultes, de criminalitzar i judicialitzar cada cop més la infància. Més que prevenir el que ens cal és garantir el dret dels infants a ser infants.

Quin pare o mare no ha vist fer preguntes i jocs de descobriment de la sexualitat en els infants des de molt petits? Ens està passant, a les escoles i en l’educació en el lleure, que la mirada adulta condemna el que, per als nens i nenes, pot ser un joc. Hem perdut la màgia del joc per descobrir. S’estan obrint, empesos per la ira de les famílies, processos judicials per castigar infants –i, per tant, renunciar a educar. La por dels pares i la desprotecció de tots davant l’allau de propostes masclistes i violentes fan créixer el puritanisme. Per principi, els problemes de l’escola s’han de resoldre a l’escola sempre que es pugui, si no s’ha arribat a cap situació límit. Criminalitzar i judicialitzar el món dels infants és negar l’oportunitat de donar una resposta educativa, des de la corresponsabilitat de tota la comunitat educativa. Necessitem tota la tribu per educar, i ennoblir els que ens han estat confiats, i permetre que esdevinguin més humans, fent del nostre un món menys salvatge i més habitable.  

Anna Jolonch és doctora en ciències de l'educació
stats