Quin batxillerat volem?

Aquesta setmana s’ha obert el període de preinscripcions escolars per al curs vinent. És una bona notícia que es consideri la planificació de l’oferta educativa com una eina per a la lluita contra la segregació escolar i es comencin a aplicar els criteris del recentment aprovat Pacte Contra la Segregació. Hi ha més novetats interessants, tanmateix. El que ha donat titulars han estat els “plans pilot” de batxillerat. Potser perquè fa anys que el batxillerat és una de les peces del sistema educatiu impermeables als debats pedagògics i la transformació educativa. Tothom ho sap: el batxillerat porta el fre de mà de la selectivitat. Per a alguns docents és un problema i per a d’altres serveix de coartada per seguir com sempre. Tenim un model d’educació competencial, però quan arriben al batxillerat els alumnes es passen dos anys estressats (pregunteu-ho a mares i pares, o als mateixos docents) i els preparem només per passar la prova de la selectivitat. Hi ha centres on t’expliquen que una de les preocupacions principals són les noies del batxillerat de ciències, superexigents, pressionades per treure nota per entrar a les carreres que voldrien en primera opció –i que poden patir anorèxies.

En altres centres el principal problema són els alumnes que abandonen, amb la frustració que els genera. El cost humà és molt alt per a noies i nois molt joves, en un context en què parlem de l’educació al llarg de la vida com a nou paradigma de la societat del coneixement. El batxillerat més aviat tanca portes en la cursa cap a la selectivitat, tot i que hauria de ser una etapa de consolidació d’aprenentatges i eminentment orientadora en el projecte vital dels estudiants. El curs 2017/18, de cada 100 alumnes que van començar el batxillerat el van finalitzar amb èxit 80.

Les evidències no es poden amagar: fa anys que arrosseguem un problema a l’ensenyament postobligatori. Això ens situa lluny de la mitjana europea, amb una taxa d’abandonament entre les més altes d’Europa. Al mateix temps, les proves internacionals ens diuen que el nivell de competències dels nostres alumnes a secundària no justifica tants abandonaments prematurs. Per això és important l’anunci de les noves mesures, malgrat que la sensació és que es té una consciència clara del símptoma però no s’ataca el problema de fons.

El conseller Bargalló ha presentat tres plans pilot per a centres que ho han demanat: un batxillerat de tres anys perquè els alumnes que no se’n surten tinguin més temps per assolir el nivell; un batxillerat de tres anys combinat amb un cicle de grau mitjà, i un batxillerat més enfocat a la professionalització. En el moment de la tria entre FP i batxillerat, molts encara no saben què volen i tampoc volen perdre cap oportunitat. Per a les famílies sovint el més fàcil és continuar al mateix centre, i accedir a la FP és més difícil: hi ha menys places, pot significar anar més lluny i malauradament està infravalorada. Cal una revisió de fons per repensar un batxillerat per competències i no encarat a treure la millor nota a la selectivitat, amb espais de pràctiques a l’empresa o als serveis i amb passarel·les, i també cal posar en valor la FP.

Les preguntes no es poden obviar. Quan encararem seriosament el tema de la selectivitat i els seus efectes perversos? Quins canvis s’haurien de fer també a l’ESO per millorar l’orientació dels alumnes? Quan es valoraran itineraris a l’ensenyament postobligatori més flexibles i passarel·les entre estudis? Són moltes preguntes sense resposta.

És urgent fer un canvi estructural. Hi ha la sensació que es fan accions aïllades sense una veritable reflexió de fons al darrere. Quina és l’estratègia a llarg termini? No ens podem permetre els nivells actuals d’abandonament en el batxillerat i la FP. El Consell Escolar de Catalunya, que representa tota la comunitat educativa del país, va fer una reflexió sobre el model educatiu, amb comissions, jornades, documents de treball, ponències marc i un document de conclusions sobre el futur de l’educació a Catalunya que va ser aprovat el juliol del 2017. Què se n’ha fet d’aquella reflexió? Llavors es va apuntar el repte de pensar una etapa postobligatòria de tres anys més flexible, amb itineraris i passarel·les entre estudis, que millorés la personalització dels itineraris, i en què la formació de caràcter acadèmic i la de caràcter professional es poguessin combinar i impartir en els mateixos centres o zones, i amb una oferta curricular flexible. Fins i tot es va plantejar el debat –seguint la iniciativa de països del nostre entorn– d’allargar l’escolaritat obligatòria fins als 18 anys. Quan reprendrem el debat de fons? No hi ha massa alumnes a l’educació superior –tot depèn de si ens comparem amb Suècia o amb Romania–, i l’estratègia europea tendeix a augmentar-ne el nombre: el que sí que ens falten són llocs de treball qualificats. Ens hauria de preocupar avançar en els consensos, perquè tot depèn del model de país que vulguem.