Anna Guitart apuja el nivell

Per fi ha tornat Tot el temps del món, el programa que no hauria d’haver marxat mai. La periodista Anna Guitart recupera el seu espai al canal 33 per oferir-nos llargues converses al voltant dels llibres. Aquest dijous començava una nova temporada entrevistant l’escriptor Francesc Serés, que recentment ha publicat La casa de foc. L’espai manté l’estructura de sempre: unes breus propostes literàries per arrencar i a continuació la conversa tranquil·la amb l’esperit que anuncia el títol del programa. La sensació que no hi ha pressa és, segurament, allò que fa d’aquest programa un espai únic que no podem trobar en cap altre lloc de la televisió. És obvi que els programes de llibres són escassos i que, malgrat tot, encara podem trobar racons on es promocionen obres acabades de publicar o s’entrevisten els seus autors. Però amb aquest plantejament Anna Guitart apuja el nivell. L’exercici que proposa té una aparent senzillesa que s’agraeix, però en realitat té uns engranatges invisibles una mica més complexos. Guitart fa néixer i créixer una entrevista pausada al voltant d’un llibre o d’una trajectòria literària deixant una gran llibertat al convidat no només per explicar-se sinó també perquè condueixi la conversa cap als espais que més li puguin venir de gust. El llibre en ell mateix, la publicació, és la llavor o l’excusa. I aquí és on radica l’exigència d’aquesta conversa. Què és el que fa que una entrevista en profunditat sobre un llibre que potser ni tan sols has llegit, t’interessi? Perquè Guitart s’endinsa en l’obra i el treball de creació d’una manera que va molt més enllà de la típica entrevista de promoció d’un llibre. Fa una reflexió sobre uns paisatges, uns personatges, unes determinades circumstàncies creatives i els vincles de l’autor amb la història. I malgrat que com a espectador potser encara no coneguis aquell llibre o fins i tot, ves a saber, puguis descartar l’opció de llegir-lo, et sents poderosament atrapat per la conversa. I això no és gens senzill. El que de veritat t’enganxa d’aquella entrevista és que et porta per uns camins de reflexió que mai no has explorat. Es tracta d’un procés absolutament oposat al de l’entrevista televisiva més comuna sobre un llibre, que més aviat procura estimular un interès global, de buscar elements que connectin amb un atractiu més universal. En canvi, a Tot el temps del món hi ha l’estratègia contrària. És el fet de penetrar en allò més concret, d’acostar-se amb el microscopi televisiu als detalls o als aspectes més intangibles que fan que creixi un nou univers. I això, per als espectadors que no han perdut aquesta curiositat com a estímul, per als que encara conserven aquesta capacitat de concentració, és molt llaminer. Llarga vida a Tot el temps del món, perquè, encara que no el tinguem, el que ens quedi valgui la pena.