Ànimes que agonitzen
La soledat no mata, com un tret, de manera fulminant. Consumeix lentament, com un rosec, com una floridura. No parlo de la que és volguda o circumstancial, sinó del dolor existencial dels éssers arraconats, els que sumen a l’aïllament el sentiment de solitud. L’isolament ha estat sempre una experiència literària extrema. Individual, com la de les vides paral·leles a La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano. O col·lectiva, la de Cien años de soledad, una densa genealogia de vides atrapades a la ciutat de Macondo, l’eterna perifèria. Però el que era una realitat marginal -pròpia de situacions socials d’exclusió, de la vellesa, la malaltia, la pobresa-és avui un fenomen de masses, una plaga global. Un estudi recent d’investigadors de les universitats McGill i Oxford, publicat durant la pandèmia a la revista Trends in Cognitive Sciences, documenta l’afectació negativa que té la soledat sobre el sistema immunitari i la salut del cervell. Han comprovat, per exemple, que el fet de pertànyer a un grup (club esportiu o d’una altra afició, comunitat religiosa, organització social, tant se val) redueix el risc de depressió futura gairebé en un 25%.
L’economista anglesa Noreena Hertz aprofundeix en les darreres degradacions d’aquest mal secular en l’obra The lonely century: how isolation imperils our future [El segle solitari: com l’aïllament fa perillar el nostre futur -no està traduïda al català-] i en ressenyes a mitjans com The Financial Times o Le Soir. Constata els efectes psíquics d’una societat contactless (sense contacte) i dona xifres del seu impacte econòmic: 7.000 i 2.000 milions d’euros l’any per als sistemes de salut nord-americà i britànic, respectivament. El consens científic va fer que l’OMS declarés la soledat com un dels problemes sanitaris mundials i que el Regne Unit hi reaccionés amb la creació, ara fa dos anys, d’una secretaria d’estat. No sembla que a Trump aquestes dades el preocupessin gaire. Res estrany si pensem que la caterva d’homes blancs arraconats per la globalització -a qui seduïa la retòrica sobre els “oblidats” (forgotten men )- era un dels seus nínxols de votants. Els ciutadans que se senten apartats, amb interaccions socials limitades en el món real, tendeixen a reproduir espirals mentals que els fan percebre el món exterior com a hostil i amenaçador. El populisme ultra explota aquesta imatge amb habilitat i inocula una visió de la immigració com un perill imminent. La correlació entre la proliferació d’“ànimes que agonitzen” i l’auge de l’extrema dreta sembla produir-se arreu. Està estudiat que aquestes masses de persones que se senten deixades de la mà de Déu (o més aviat dels governs i d’una societat de barris inhòspits, partits obsolets i sindicats inoperants) van ser crucials en l’ascens del Front Nacional francès. I no és casual que Salvini s’adrecés sovint als seus partidaris amb termes com amici, mamma o grande famiglia.
Aquest fenomen ja havia estat observat per Hannah Arendt, que, a Els orígens del totalitarisme, considera la soledat -estretament relacionada amb el desarrelament i la destrucció dels espais d’acció conjunta- un terreny propici per a governs totalitaris. També el sociòleg Michael Young va identificar les emocions (el desemparament, la frustració, la humiliació) com un dels desencadenants de la distopia populista. El 1958 ja va predir la deriva encarnada pel trumpisme o el Brexit, a partir d’un coàgul sentimental de doble cara: el ressentiment de la classe treballadora i la prepotència de les elits meritocràtiques. El lema “És l’economia, estúpid!” -un clàssic del màrqueting polític, tan útil per a Bill Clinton- no li va servir a Hillary, percebuda com a arrogant i insensible, d’antídot per a la verborrea fatxenda.
La novetat de tot plegat és com el nombre de conductors solitaris, entre els quals hi ha molts homes arraconats pel capitalisme zombi i l’individualisme suïcida, s’escampa el darrer segle. Un món en què tres de cada cinc americans consideren que estan sols, en què un 60% dels anglesos no coneixen el nom dels seus veïns i en què un de cada tres joves catalans -segons dades de La Caixa- senten que no tenen prou relacions socials. La tendència sembla imparable, afavorida pel confinament i la reclusió, per l’atur i el teletreball. Perquè aquesta manca de sentit de pertinença no alimenti les opcions feixistes, Hertz suggereix a les forces polítiques progressistes i liberals, atrapades en l’asèpsia i la tecnocràcia, que aprenguin a parlar la mateixa llengua que els populistes; una llengua basada en les emocions i l’empatia. Em fa pensar en la frase de Mafalda “Seria ideal tenir el cor al cap i el cervell al pit; així pensaríem amb amor i estimaríem amb saviesa”. De com canalitzar les nostres emocions per obtenir-ne rèdit, en aquests temps de desconnexió personal i ultraconnexió virtual, en podem aprendre de les tecnològiques. Internet és la causa i la solució, el pecat i la penitència. Hi penso precisament quan rebo (ves per on, via un grup de WhatsApp) una imatge actualitzada sobre els pecats capitals i el seu remei (o les emocions tòxiques i les eines de gestió, si ho preferiu): Netflix per a la peresa; Glovo per a la gola; Instagram per a l’enveja; Twitter per a la ira; Amazon per a l’avarícia; Tïnder per a la luxúria.
Coincideixo amb Hertz en pensar que el llenguatge importa, tot i que el nom no fa la cosa, com l’embolcall no fa el regal. Ella mateixa reconeix que el problema és estructural. La solució, doncs, també ha de ser estructural. Mentre a moltes d’aquestes plataformes -que mercadegen amb les dades, exploten el personal i esquiven els impostos- se’ls disparen els beneficis, es fulmina la inversió pública en clubs socials i biblioteques públiques. No em sembla anecdòtic, sinó simptomàtic, que l’estat espanyol n’hagi tancat 226 els darrers deu anys, malgrat tenir 110 milions de visites l’any (amb Catalunya com a comunitat amb més afluència). Una app no fa un vincle, un like no emula una abraçada, una urbanització no suplanta un barri. I mai, mai, un usuari substitueix un ciutadà.