Com animar una epístola
Pedro Sánchez és un home enamorat que escriu cartes. Fins aquí normal: l'amor constitueix una biga mestra del gènere epistolar. El més peculiar és que aquest home no dirigeix les missives a la seva estimada, sinó a nosaltres. I mentre ens explica que estima molt Begoña, “una dona treballadora i honesta que reivindica el seu dret a treballar sense renunciar-hi per les responsabilitats del seu marit”, ens explica com en són de malvats els jutges, els “tabloides digitals” i els seus rivals de “la coalició ultradretana”.
Ja van dues cartes. No són gaires i tenen, a més, un avantatge: no demanen resposta. Pedro envia i ja està. Es tracta de textos sobre els quals un no sap ben bé què dir, perquè abunden en confusions. Per exemple, ¿quan es va assabentar aquest home enamorat que un jutge havia imputat la seva dona? Segons diu a la segona epístola als ciutadans, se'n va assabentar fa uns dies. Però la seva estimada va rebre la citació en temps de la primera epístola. ¿Li amaga coses Begoña? ¿Ens les amaga ell a nosaltres? Qui enganya qui?
Sobre les hipotètiques mentides no sé ben bé què dir-los. Pedro és un home enamorat que canvia d'opinió sovint. Recordeu l'amnistia. I recordeu la carta que el cap indi Cuervo Ingénuo, també conegut com Javier Krahe, va dirigir a un antecessor de Pedro: “Lo que antes ser muy mal, permanecer todo igual y hoy resultar excelente: hombre blanco hablar con lengua de serpiente”.
Com que on n'hi ha dos n'hi ha tres, sembla probable que seguim rebent cartes del president enamorat. I la cosa pot començar a avorrir. Per evitar-ho, ofereixo a Pedro un trio de variants que li permetran mantenir la nostra atenció.
Primera variant: la frase inesperada. Pau de Tars es va fer famós per les seves epístoles i, de fet, va aconseguir organitzar una religió a base de cartes. N'hi ha una que destaca pel seu enginy. Es tracta de l'adreçada als filipencs (cap relació amb Felipe, l'home blanc amb llengua de serp) poc després de l'any 50 de la nostra era. Pau dona als filipencs una gran notícia: és a la presó. La cosa arrenca amb emoció. De mica en mica, però, l'emoció es dilueix. La segona notícia és menor, gairebé d'intendència: anuncia que els filipencs seran visitats pel seu amic Epafrodit. Ah, entesos. El mateix Pau nota que avorreix el personal: “Tornar-vos a escriure les mateixes coses per a mi no és molèstia”. I llavors, patapam: “Atenció amb els gossos; atenció amb els mentiders; atenció amb la mutilació!” Compte, Pedro: una frase d'aquestes salva qualsevol carta de la monotonia.
Segona variant: la camaraderia matxirul·la. Suposo que a força de cartes arribarem a conèixer-nos bé i que semblarà apropiat passar de les invocacions amoroses a les xafarderies sexuals. Per què no explicar-nos detalls íntims? El model d'aquesta variant podria ser la carta que Marc Antoni va dirigir l'any 40 al seu amic Octavi, futur emperador. Marc Antoni és casat amb Octàvia, la germana d'Octavi. Però va amb la reina egípcia Cleòpatra. I ho explica amb notable desimboltura: “Què et passa? Protestes perquè m'estic follant Cleòpatra? [Ja ha tingut bessons amb ella.] I tu què? Ets fidel a Lívia Drusil·la? Et felicito si, quan aquesta carta t'arribi, no t'has ficat al llit amb Tertúlia o Terentil·la o Rufil·la o Sàlvia Titisènia, o totes elles. De veritat importa tant qui te la posi dura?”. Les cartes d'aquest tipus tenen l'impacte assegurat.
Tercera variant: l'amenaça legal. Ja que es refereix amb tanta freqüència a les conspiracions de la ultradreta, Pedro podria dirigir-se directament “al senyor Feijóo i el senyor Abascal (tanto monta, monta tanto)” per advertir-los que ells, com l'estimada Begoña, poden acabar també davant dels tribunals. Qui millor va utilitzar aquesta variant va ser Groucho Marx. Cap al 1945 els germans Marx rodaven una pel·lícula anomenada Una nit a Casablanca. Jack Warner, president de Warner Brothers, els va comminar a canviar el títol perquè vulnerava els drets de la seva companyia, propietària de la famosa pel·lícula Casablanca.
Groucho respon a Warner: “Encara que pensessin en la reposició de la seva pel·lícula, estic segur que l'aficionat mitjà al cinema aprendria oportunament a distingir entre Ingrid Bergman i Harpo”. I segueix: “Vostès reivindiquen la seva Casablanca i pretenen que ningú més no pot utilitzar aquest nom sense el seu permís. Què me'n diuen de Warner Brothers? És de la seva propietat, també? Probablement tenen dret a utilitzar el nom de Warner, però i el de Brothers? Professionalment nosaltres érem Brothers molt abans que vostès”. La carta va funcionar, esclar.
Ànim, Pedro, i a escriure.
