Angoixa

Per afrontar un problema el primer que cal fer és mirar-lo als ulls: la llengua catalana es troba en el pitjor escenari demogràfic de la història. Segons les enquestes oficials, només un 30% de la població de Catalunya la té com a llengua inicial, i només un 36% la fa servir com a llengua habitual en la vida diària. Les possibilitats que aquests tristos percentatges millorin a través de la transmissió familiar són nul·les, perquè ja fa anys que la natalitat ha tocat fons, especialment entre la població autòctona. Si el futur del català s’ha de basar en la natalitat i la transmissió familiar, el català simplement no té futur. Com a comunitat lingüística, doncs, només ens podem reproduir i créixer a través de nous parlants procedents de la immigració. Són faves comptades. Després en parlarem.

La minorització evident de la llengua al carrer, especialment a Barcelona i l’àrea metropolitana –on els percentatges són encara pitjors que els esmentats–, provoca ansietat a molts parlants. Fa molts anys que la situació és preocupant, però l’ansietat es manifesta ara perquè l’expectativa de la independència a curt termini s’ha frustrat i el futur nacional es veu negre. Tot allò que durant els anys del Procés era il·lusió i optimisme, ara és frustració i pessimisme. L’estat propi havia de ser el bàlsam de Fierabrás del Quixot: la medicina que havia de guarir totes les ferides, també la lingüística. Es van posar totes les fitxes a la casella de la independència i es va perdre, i és així com han aparegut l’ansietat i l’angoixa: por de desaparèixer o, en el millor dels casos, de convertir-se definitivament en una minoria lingüística no dins d’Espanya, sinó dins de Catalunya. El darrer CEO ho ha certificat aquesta setmana: el 40% dels catalans creuen que la llengua està amenaçada i podria desaparèixer.

Qualsevol intervenció urgent passa per Barcelona. Sociolingüistes i historiadors expliquen que si el català ha arribat com a llengua viva al segle XXI és perquè ha disposat d’una gran capital. Si el català s’hagués perdut a Barcelona, la llengua hauria entrat en un procés de ruralització que li hauria impedit fer el salt a la modernitat i incorporar-se als canvis socials i tecnològics. El català és avui una llengua apta per a qualsevol ús imaginable perquè no ha deixat mai de ser una llengua urbana. Barcelona, per tant, ha estat la paret mestra del català, i això ara està en perill no només per factors demogràfics, sinó urbanístics i de model productiu. La gentrificació galopant expulsa la població tradicional dels barris, i per tant expulsa també la llengua. Marxen barcelonins i arriben expats d’alt poder adquisitiu i turistes que ocupen pisos que havien de ser per als nostres fills. El control dels preus de l’habitatge és, avui, una política lingüística estratègica.

Dèiem en començar que només a través de nous parlants procedents de la immigració el català podrà mantenir les constants vitals. Efectivament, si els catalanoparlants no tenen fills, els parlants del futur només poden ser d’origen magrebí, pakistanès i llatinoamericà. Si la xenofòbia és immoral com a principi general, en el cas de Catalunya és, a més, antipatriòtica, perquè la immigració és l’única font disponible de nous parlants i, per tant, l’única estratègia possible de supervivència lingüística. I aquí el catalanisme té un repte crucial: convertir l’ansietat lingüística en energia positiva i repte col·lectiu integrador, impedint que derivi en replegament identitari i rebuig a la immigració. Cal fer entendre que en Mohamed, la Nuur i la Gladys no són els botxins de la llengua, sinó els seus salvadors potencials. I òbviament, actuar en conseqüència.

Què vol dir actuar en conseqüència? El cert és que primer per desídia (qui i per què va tancar el canal Super3?) i després per càlcul estratègic (l’esprint cap a la independència aconsellava aparcar el conflicte lingüístic a la cerca de grans majories socials), la política lingüística ha portat el pilot automàtic posat durant molts anys. És l’hora de tornar a posar la llengua al centre de la política catalanista, i de fer-ho amb recursos econòmics i sentit estratègic. A l’escola, amb aules d’acollida, plans d’entorn i formació i recursos per a uns mestres desbordats per la diversitat lingüística de les aules a dotzenes d’escoles i instituts del país; fora de l’escola, fent el que calgui perquè tothom que vulgui aprendre català ho pugui fer gratuïtament i en horaris compatibles amb la feina; a les empreses, fent complir la llei que les obliga a la disponibilitat lingüística de cara al consumidor; a les xarxes socials i el món audiovisual, multiplicant els esforços de la CCMA amb tants diners com faci falta; i a Barcelona, aturant i revertint la gentrificació que està convertint el centre de la ciutat en un erm lingüístic.

Aquest no és un article pessimista. Els pessimistes només contemplen la derrota. En matèria de llengua, la remuntada és possible. Però ja no es pot fiar a la consecució de la millor eina, que és l’estat, perquè la intervenció que cal és urgent i l’estat propi no sabem quan el tindrem, si l’arribem a tenir. Les eines disponibles, avui, són l’autogovern i la mobilització de la societat civil. Amb això i poca cosa més, ens toca demostrar que volem una llengua viva per mil anys més.