Angoixa

És el neguit que ens domina quan tenim sentiments catastròfics anticipants. El sol acompanyar un intens malestar psicològic i petites alteracions de l'organisme, com una pujada del ritme cardíac, tremolors, suor en excés i sensació d'ofec.

A diferència de la por, no hi ha res en concret que la provoqui. Per ser més exactes, la pot provocar el no-res que trobem quan ens fem preguntes sobre l'últim sentit de l'existència.

És l'abisme irreconciliable entre la nostra finitud i la set d'eternitat. El que sempre tenim al fons i només aflora quan som incapaços de distreure'ns amb res.

En un sentit menys metafísic i existencial, és l'estat d'ànim que ens provoca un perill que sentim com a imminent però no podem precisar. Un perill davant el qual ens sentim impotents, com ens hi sentim davant aquesta crisi, que ens situa en una perspectiva que molts de nosaltres no havíem hagut mai d'afrontar: la d'anar enrere.

Estàvem programats per ser cada cop més rics, per viure més i més bé. Enteníem la vida com un procés d'acumulació de coses, i haver-nos-en de desprendre i passar amb menys ens provoca una sensació de vertigen, com si llisquéssim per un tobogan que ens va despullant de les senyes d'identitat.

L'angoixa que ens provoca la crisirevela cruament fins a quin punt l'actual sistema de valors ens ha fet bàsicament materialistes. Per primer cop, afrontem el repte de buscar seguretat en el que som, perquè el que tenim es pot evaporar en qualsevol moment.