L’angoixa existencial nacional està rebrotant a tot el món. A Rússia o a Ucraïna ha reaparegut a cavall de la guerra, al Regne Unit la inflamació anti Unió Europea va produir el Brexit, l’extrema dreta francesa i italiana exploten la por a la immigració i la incapacitat dels partits del sistema per frenar els efectes de les devaluacions internes que castiguen el benestar i les expectatives de les noves generacions. I a Catalunya, què els haig de dir, la inquietud per la nostra supervivència com a nació és un element constitutiu de la personalitat col·lectiva i està fortament basada en fets reals.
El més curiós, vist des de la perspectiva catalana, és que Espanya també estigui passant per una greu crisi de confiança en el futur. Alguns vocals del CGPJ van referir-se ahir a l’amnistia com a causa de “degradació” i d'"abolició de l’estat de dret a Espanya". Ayuso mateixa va avisar no fa gaire que si l’amnistia triomfa “aviat no hi haurà espanyols”, i Feijóo considera que l’amnistia “deslegitima el passat i el futur” del país, i que Espanya “ha de retrobar l’equilibri de l’autoestima”. Els quatre minuts d’aplaudiments del Congrés a Elionor de Borbó, que acabava de jurar la Constitució, eren per a ella o eren uns aplaudiments de teràpia col·lectiva, destinats a allargar aquell moment de promesa de continuïtat de l’existència d’Espanya que suposa una hereva de divuits anys?
Per un cantó, res de nou sota el sol: Espanya ja es trencava quan el tripartit, quan l’Estatut, quan el 9-N, quan l’1-O, per no parlar del 1936 o el 1808. L’angoixa existencial massiva, induïda per interessos electorals i econòmics, torna a intoxicar la vida social espanyola, amb l’agreujant que l’extrema dreta és dins dels nostres Parlaments. Torna el fanatisme contra la raó política.
