L’anglès, el Govern i el realisme
Fa mal de sentir que, en nom del realisme, el govern de la Generalitat hagi decidit que el nivell B2 d’anglès no serà un requisit per tenir un títol universitari. Fa mal pel que revela del funcionament lax de l’administració (perquè això ve del 2014) i del nostre sistema d’ensenyament, perquè aquest és el nivell que els estudiants haurien de tenir no a l’acabar la universitat sinó abans d’entrar-hi.
I en aquest sentit, i per buscar més solucions que no pas culpables, sembla de sentit comú que si volem trencar la dinàmica de professors mal preparats en anglès que preparen malament l’anglès dels alumnes, sí que caldria exigir el nivell B2, almenys, als estudiants de les facultats d’educació.
La qual cosa ens torna a posar sobre el debat de quines competències i coneixements s’exigeixen a Catalunya als futurs mestres dels nostres fills. Sembla que sigui tabú parlar-ne, però formulem-ho així: si l’educació és fonamental per al progrés de les persones i del conjunt de la societat, com aconseguim que els millors estudiants vagin a magisteri?
Hi ha un segon debat, a propòsit de l’anglès. El problema de l’ensenyament de les llengües a Catalunya comença amb l’ensenyament del català i el bon ús (l’ús es dona per descomptat) del castellà. Com volem que els alumnes tinguin un bon anglès si no tenen un bon català i un bon castellà, és a dir, una expressió fluïda i correcta, tan gramaticalment com sintàcticament? Una llengua mal adquirida és un problema per a la resta d’assignatures i per a la vida mateixa: és difícil pensar ordenament si no sabem expressar-nos.
El Govern diu que ha fet marxa enrere per realisme, però com que se suposa que aquesta realitat li fa la mateixa vergonya que a tothom, precisament pel principi de realitat ha de treballar per revertir la situació amb un pla amb dates i objectius. Si no, la notícia serà un altre copet cap avall al llistó d’autoexigència de la societat catalana.
