Toni Morrison i Barcelona

El 4 d’agost de 1986 vaig conèixer a Nova York la recentment desapareguda Toni Morrison, la primera escriptora negra que rebria el premi Nobel de literatura, set anys més tard. Havíem quedat per a una entrevista a l’Alternative Museum de la ciutat. En aquell moment jo era una jove professora de literatura nord-americana a la Universitat de Barcelona i l’estudi de l’obra de Morrison, una autora desconeguda al nostre país, havia de ser la meva tesi doctoral.

El meu interès per Morrison havia sorgit de la lectura del seu llibre La cançó de Salomó (1977), un volum que traspuava la força extraordinària de la comunitat afroamericana. La dimensió desmesurada dels seus personatges, especialment de les dones negres, la tradició afroamericana transmesa amb una mitologia sorprenent i la subtilesa i la complexitat del llenguatge màgic, realista i alhora poètic m’havien convençut que el que tenia a les mans no tan sols era una obra literària extraordinària sinó que aquella escriptora innovava el cànon literari nord-americà.

Així doncs, aquell estiu del 86 a Nova York, durant les tres hores llargues que va durar l’entrevista, l’escriptora em va captivar rotundament. Toni Morrison tenia la qualitat d’encisar quan parlava. Una veu bonica, càlida, un llenguatge ric, polit, intel·ligent i suggestiu. I el contingut de les seves novel·les, demolidor. Parlen del dolor individual i del drama col·lectiu de la seva gent de manera directa, tendra i sense embuts. Sempre mirant de cara el racisme, el sexisme, intentant donar-los la volta per denunciar les distorsions, les desigualtats i les injustícies que causen. El setembre d’aquell mateix any va ser convidada a la Fira del Llibre de Barcelona. Encara sent jo a Nova York em va trucar contenta: “Àngels, vinc al setembre! Ens veurem a Barcelona”.

El 1991 ens vam tornar a veure. La vam invitar a un congrés d’americanistes a la Universitat de Logronyo i la vaig portar fins a Barcelona, a la universitat, on va donar una conferència en una aula magna plena a vessar on els meus alumnes i jo mateixa li vam cantar la Cançó de Salomó inspirada en un poema de la seva novel·la. Amb un ram de roses als braços, una somrient Toni Morrison ens aplaudia dempeus en aquella vibrant aula magna, celebrant molt generosament la nostra actuació-homenatge. Així de gran era la seva amabilitat. En aquesta ocasió vam estar una setmana sencera juntes. Passejant per Barcelona, per les Rambles, comprant obsequis per als seus fills, regals per a ella, especialment sabates –li encantaven les nostres sabates–, i sopant amb amics a Can Culleretes, al Set Portes, als antics xiringuitos de la Barceloneta sobre la platja, i conversant sobre la vida, la literatura, les dones. La vaig entrevistar de nou, aquesta vegada arran de Beloved (Pulitzer del 1988), una novel·la que parla sobre l’esclavitud als Estats Units d’una manera en què ningú havia parlat mai. Si la literatura nord-americana ha tocat sostre alguna vegada, aquesta és una d’elles. Beloved és complexa, dura, tendra i, literàriament, una meravella. L’entrevista va ser publicada als Estats Units i la crítica va dir “Don’t miss it” (No us la perdeu), de tanta qualitat que va tenir la nostra conversa. Al vespre, abans de marxar cap als Estats Units, havíem quedat per acomiadar-nos. Per sorpresa meva em va dir de pujar a l’habitació, on em va donar un paquet. Era un present. Un portafolis de color verd que vaig pensar era el regal, i li vaig agrair. “Espera, obre’l –em va dir–. A dins hi ha una cosa molt especial per a tu”. El portafolis contenia el manuscrit dedicat de la seva novel·la Jazz, abans que fos publicada als Estats Units. “Vull que tinguis una còpia del manuscrit, com a record d’aquesta trobada i com a prova de la meva estimació i afecte. Les meves benediccions. Toni”. Em van saltar les llàgrimes i ens vam abraçar llargament. De Jazz, novel·la que ensenya el Harlem dels anys 20 de la mà de les dones negres, en vam parlar el març del 93. Havia tornat a venir a Barcelona convidada per la Generalitat a un congrés organitzat per Marta Pessarrodona i, de nou, l’entrevista va ser impactant. No vam tornar a coincidir, però l’octubre d’aquell mateix any Toni Morrison rebia el premi Nobel de literatura i les felicitacions li van ploure de tots els racons del món.

Amb onze obres de ficció, diversos llibres per a infants i llibres d’assaig, i receptora de guardons tan emblemàtics com la Presidential Medal of Freedom, Toni Morrison s’ha convertit en un referent cultural de pes internacional. Filla activa del Moviment pels Drets Civils, Morrison ha donat dignitat i visibilitat a la població afroamericana, especialment a les dones negres, històricament silenciades. Així mateix, ha inspirat tota una generació d’escriptores de diverses cultures a parlar amb un llenguatge propi, i el multiculturalisme nord-americà s’ha escrit també en femení. Ens ha ensenyat a pensar sobre què és la raça, com es construeix el racisme i, sobretot, quins efectes perniciosos té no solament en la víctima sinó en qui l’exerceix. Unes reflexions que ens ajuden a entendre i a respectar “l’altre” en un moment de complexes relacions interculturals en el món en què vivim.