Reiniciar la cultura
El 12 de març havia de fer una conferència sobre Dolors Monserdà, però unes hores abans em van avisar que es cancel·lava. El 13 de març havia d’anar a veure una obra de Nathalie Sarraute, i tres quarts del mateix. Des de llavors, totes les activitats culturals han desaparegut del mapa. Pel camí, hem estat mantenint viva la flama de la cultura a les xarxes i als balcons –gratuïtament, per cert–, i ho seguirem fent mentre duri aquest estat d’alarma que se’ns està fent molt pesat perquè ja no cal, si és que va caldre algun dia.
Comencem a veure el final del túnel i s’albiren les pitjors previsions per a la cultura. Toca escollir què fer. Com va succeir l’any 1939, el sector cultural sencer podria agafar un vaixell –posem que de nom Ipanema– i marxar cap a terres llunyanes, allà on la nostra feina es valori més, que no és difícil perquè aquí es valora ben poc. O bé podem plantar cara al mal temps i reiniciar l’aparell sencer de la cultura, a risc que es fonguin els ploms. La covid-19 ens ha agafat en ple procés de recuperació de la virulenta crisi del 2008. Convalescents d’aquella crisi, hem d’enfrontar-nos a aquesta. I a sobre, perquè les penes mai no venen soles, ens han posat un ministre de Cultura que de cultura no en sap res –bé, de fet, tant com de sanitat l’actual ministre de Sanitat–. Admetem que el panorama no és per tirar coets. Però resistir o morir.
Comencem per demanar una mica més de coherència en la desescalada que en l’escalada: és a dir, que no s’obrin cinemes i teatres si no s'hi deixa anar la gent i coses semblants. ¿De veritat creuen que demanar hora per anar a la llibreria té algun sentit? ¿No seria més fàcil fer cua com es fa als supermercats, en cas que estiguin al límit de la seva capacitat? Tampoc cal que enllustrem els vidres del Teatre Lliure si hi han d’anar quatre gats, sincerament; no gastem diners públics i energia en va. Això sí, en la mesura que es puguin implementar protocols sanitaris que no ens facin semblar marcians, que s’entengui que als equipaments privats han d’existir ajuts proporcionals a les restriccions d’aforament o no aixecaran la persiana mai.
Pel que fa a la governança, en aquest país fa anys que demanem un Pacte d’Estat per la Cultura i fa anys i panys que reclamem una llei de mecenatge que incorpori finalment el finançament privat, com es fa amb molt èxit als EUA. I redistribuïm d’una vegada els diners públics com mereixen. On s’ha vist que a Madrid es pugui fer una gran exposició de Dalí i aquí no? On s’ha vist que el Liceu passi penúries mentre el Teatro Real escull de la programació internacional el que li ve més de gust?
També cal enfortir el sector i és temps d’associacionisme. Està molt bé que entitats com Barcelona Global o el Cercle de Cultura hi diguin la seva, però no és amb ells que han de dialogar els governs, sinó amb el teixit cultural. Darrerament sembla que les associacions professionals de la cultura han aconseguit convertir-se en interlocutors vàlids de les administracions. Fomentem, doncs, aquest diàleg fecund.
Durant el confinament només hem avançat en una cosa: el govern espanyol ha reduït l’IVA dels llibres electrònics. ¿Ha entès finalment que són llibres igualment? Que es quedi per sempre en un 4% i que s’estengui a tota la resta de productes culturals, ja siguin digitals o no. Un 10% d’IVA per a la cultura és el que se’n diu una barbaritat perquè entendre-la com un luxe és no haver entès res.
Necessitem un Estat còmplice, un sector fort i unit, i una reformulació de la relació amb els públics, perquè la cultura digital demana el seu lloc. No serà fàcil però desafiem el descoratjament i reiniciem la cultura. I, sobretot, que la normalitat del nostre futur cultural no s’assembli a la anormalitat del nostre passat.