Carta als amics independentistes
L’altre dia vaig escriure una carta als amics unionistes i ara us escric a vosaltres, no fos cas que m’acusessin de partidisme. He de començar dient-vos que em feu una enveja molt gran, i que, així com em costa entendre els unionistes, a vosaltres us entenc perfectament. Admiro la vostra capacitat d’organització, la dignitat amb què durant aquests anys heu sortit al carrer, el pacifisme i l’esperit festiu que han caracteritzat totes i cadascuna de les vostres legítimes manifestacions. Dels cotxes de la Guàrdia Civil costumitzats el 20 de setembre no penso ni parlar-ne, perquè les puntades de peu i les ulleres arrancades de l’1 d’octubre em pesen infinitament més. No puc, en conseqüència, estar-me de felicitar-vos molt sincerament per l’enginy i el coratge que vau demostrar aquell dia: sou un exemple d’esperit democràtic davant la prohibició absurda de fer un referèndum pactat.
Això no impedeix que analitzar les raons que han fet créixer d’una manera tan exponencial l’independentisme català en els darrers anys ens pugui ajudar a tots plegats a entendre millor que el resultat de les vostres repetides mobilitzacions hagi portat a una animadversió tan gran, no ja dels polítics de Madrid -com era d’esperar-, sinó de l’altra meitat de la societat catalana, que us veu com l’enemic a aniquilar. Ja us anuncio que algunes d’aquestes raons no us agradaran, perquè no tots els discursos que heu sentit s’haurien d’haver pronunciat i la demagògia és sempre un aliment que fermenta malament. El desig independentista no es mesura pels greuges sinó per les propostes de futur, i d’aquestes vosaltres i jo sabem que n’hem sentit poques o gairebé cap. No va ser bona estratègia dir que Espanya ens roba, ni tampoc és fàcil de pair que tres partits tan dispars s’ajuntessin sota una reclamació comuna, perquè obligatòriament les seves raons havien de ser diferents, si no oposades.
Ara que fa dos mesos que va tenir lloc el referèndum no vinculant -crec que és correcte dir-ne així-, i que ens han plogut càstigs a tort i a dret; ara que tenim un govern destituït i exiliat -sí, he dit exiliat-, presos polítics -com temps enrere-, comptes intervinguts i factures per pagar; ara que el groc és el color prohibit, la cultura i les escoles una font de catalanisme radical i pel que es veu TV3 el cavall de Troia de l’adoctrinament més vil; vull dir-vos alt i clar que teniu tot el dret a voler una Catalunya independent i que la vostra reivindicació sí que hauria de tenir espai en una Europa realment respectuosa amb els pobles. No desistiu, doncs, a convertir el dolor en il·lusió, com va escriure Jordi Sànchez en la seva quarta carta des de la presó.
En aquest marc advers, convé, però, fer autocrítica per no ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, com sembla que volen fer els impacients de la CUP quan amenacen de boicotejar el que calgui si guanyant el bloc sobiranista a les eleccions del 21-D no es declara immediatament la independència. El PDECat s’ho està repensant, i molt bé que fa. Suposo que ja tothom admet que va ser un greu error declarar la independència sense un gruix del Parlament català a favor i el suport massiu de la població: un disbarat que ni a primer d’ESO, disculpeu. Sí, soc crítica amb els polítics que us representen perquè no han jugat les seves cartes des de la responsabilitat social i perquè han privilegiat interessos de partit als vostres, que estic segura que no són declarar la independència a qualsevol preu sinó construir amb bona lletra una Catalunya millor que la que ens ofereix l’estat espanyol, que pel que es veu és una Catalunya on potser aviat es prohibirà el dret d’associació i alguns serem titllats de “vagos y maleantes”, qui sap.
La campanya electoral hauria de servir per afinar arguments: exigiu als vostres polítics que facin amb seny el que fins ara han fet només amb rauxa i, ja que hi som, que siguin capaços de generar menys discursos reactius i més discursos constructius. Tampoc estaria malament que ens expliquessin com seria una Catalunya independent. Pel camí sentireu mil i una vegades que “Puigdemont es guarda la carta de la detenció” (Francisco Marhuenda), que “el separatisme està enfonsant els comerços catalans” (Albert Rivera), que “els mitjans catalans són una tortura” (Francesc de Carreras) i que s’han de “tornar a obrir amb gent normal” (Xavier García Albiol), etc. Tapeu-vos les orelles, no us puc aconsellar res més. Com a consol, recordeu que “dels resistents serà l’última paraula” (Albert Camus).
