‘Ni-ni’ o joves en situació de precarietat?

Fa uns dies l’Eurostat, l’agència estadística europea, tornava a posar al centre del debat la problemàtica de l’atur juvenil en publicar la taxa corresponent al 2015 de persones joves menors de 25 anys etiquetades com a ni-ni (o NEET, l’acrònim de “no està ocupat, no estudia i no rep formació”, en català NOEF). Altre cop Espanya se situa en el grup dels països europeus que presenten taxes elevades, amb un 15,6% (3,6 punts percentuals per damunt de la mitjana europea), una situació que s’agreuja si es considera l’edat d’entre 20 i 24 anys, en què la taxa arriba al 22,2% (4,9 punts percentuals per damunt de la mitjana europea), i si s’acota entre els 25 i els 29 anys, en què arriba al 26% (6,3 punts percentuals per damunt de la mitjana europea). Paradoxalment, segons la mateixa font, d’aquestes persones joves menors de 25 anys només un 3,2% no vol treballar, una xifra que és un 4,3% si l’edat se situa entre els 25 i els 29 anys (percentatges menors a la mitjana europea i menors a les corresponents a l’any 2008).

I altra vegada es torna a cometre un greu error: relacionar l’atur juvenil amb els ni-ni, com si totes les persones joves aturades formessin un col·lectiu homogeni. Cal recordar que, si bé el concepte ni-ni va sorgir per denunciar el desajust existent entre el sistema educatiu i el mercat laboral, avui és una etiqueta pejorativa que victimitza les persones joves i que ha esdevingut categoria. Només cal recordar que abans del 2008 eren JASP ( joven aunque sobradamente preparado ) o bé mileuristes (amb un salari inferior als 1.000 euros al mes i, per tant, amb dificultats per emancipar-se), i que amb l’inici de la crisi es van començar a utilitzar etiquetes que al·ludien a una identitat incompleta o avortada: Nimileuristes, Precaris, JESP (joves emigrants sobradament preparats), entre d’altres. És a dir, hi ha una tendència a estereotipar el col·lectiu juvenil com a forma de denúncia social, cosa que esdevé perjudicial quan es pren la part pel tot i els efectes per les causes.

No hi ha persones joves ni-ni; en tot cas hi ha persones joves en situació NOEF. És necessari reivindicar el caràcter dinàmic tant de l’ocupació com de l’educació i de la seva interrelació, de manera que moltes persones joves es mouen, en qüestió de dies, entre experiències laborals o educatives de diferents nivells i existeixen moltes formes d’activitat que, pel seu caràcter, no apareixen en les estadístiques. La categoria estadística NOEF no hauria de servir per etiquetar un col·lectiu homogeni i estàtic, que no existeix, sinó per descriure la precarietat i inseguretat en què es troben moltes persones joves de diferents perfils si, en un moment determinat de la seva vida, es troben sense ocupació i sense rebre cap tipus de formació.

L’ocupació juvenil és, sens dubte, un dels reptes més importants que cal abordar, perquè no afrontar-ho adequadament pot suposar l’empobriment social i econòmic per a una generació que en cap cas ha estat la causant de la situació actual. És molt preocupant el creixement de la taxa d’ocupats a temps parcial i amb contracte temporal, de la devaluació salarial, de la taxa d’atur de llarga durada i de la taxa de joves en situació NOEF, dels menors de 30 anys, perquè evidencia una greu situació laboral que pot derivar en un augment de l’exclusió social del col·lectiu juvenil. A part d’etiquetar-los, què s’està fent per resoldre aquesta situació? El programa de Garantia Juvenil (GJ) ha estat la resposta de la Unió Europea dirigida a les persones joves d’entre 16 i 25 anys, ampliat després als menors de 30 anys, amb la finalitat de “garantir-los” una “bona oferta de treball” o una formació en el termini de quatre mesos a partir de la seva situació d’atur o finalització dels seus estudis.

L’anàlisi de l’aplicació de la GJ a Espanya (i també a Catalunya) fa dubtar que es puguin assolir els objectius plantejats. En primer lloc, el finançament és insuficient i el fet que l’Estat hagi d’anticipar els recursos fa preveure que això tindrà un efecte negatiu en altres àmbits (més quan la joventut no és objectiu prioritari). Segon, les mesures previstes no són noves i mostren poc potencial per promoure realment un canvi positiu i durador en la situació de la població jove. Tercer, és molt probable que les mesures no arribin a tot el col·lectiu objectiu de la GJ, ja que es requereix que la persona jove, segons la llei 18/2014, demostri que porta cert temps en situació NOEF, tingui coneixement de l’existència de la garantia i sol·liciti la seva incorporació activament.

En conclusió, estem davant d’un greu problema que no s’està resolent. Cal interioritzar com a país que les persones joves són una inversió i no una despesa.