Que el covid no faci retrocedir les dones
La crisi sanitària va començar tot just quan es reivindicava, com cada any, la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Una reivindicació feta en un moment en què les diferències en el mercat laboral eren molt evidents i en detriment de la dona: taxes d’ocupació més baixes (fins i tot les que havien aconseguit un nivell d’educació superior), més temporalitat parcialitat en la contractació, salaris més baixos i taxa de risc de pobresa o d’exclusió social més elevada. A més, una anàlisi per branques d’activitat posava en evidència que les dones treballaven, principalment, en el comerç, la sanitat, els serveis socials, la restauració, l’hostaleria, l’educació, les activitats administratives i com a empleades de la llar.
Ves per on aquestes han estat les activitats econòmiques més afectades pel covid-19: unes per l’elevat nombre de persones treballadores afectades per expedients de regulació temporal d’ocupació i per acomiadaments i, altres, com la sanitària i els serveis socials, per afrontar amb risc i directament una pandèmia desconeguda. El confinament, a més, ha impulsat el teletreball en un gran nombre d’activitats professionals, com a alternativa al treball presencial. En l’àmbit de l’educació ha estat especialment complex, ha calgut una gran dosi d’imaginació i esforç per part del professorat, moltes dones, i per part de l’alumnat per reinventar-se i tractar de superar una situació molt difícil.
En aquests mesos de xoc, moltes dones han vist truncada la seva trajectòria laboral i les seves esperances; moltes han descobert que, malgrat ser peces indispensables en moltes llars, no tenien dret a cap prestació o ajut; moltes han estat pendents de la cuina i de l’ordinador; moltes han fet jornades interminables; moltes han hagut de compartir espais, alguns molt petits, dins de casa seva amb fills i parella per poder teletreballar; moltes han hagut de renunciar a feines o reduir jornades per tenir cura de fills i familiars; moltes han arribat a casa amb por després d’una llarga jornada a l’hospital o d’una trista i intensa jornada en residències d’avis; moltes han hagut de conviure amb els seus maltractadors; moltes han viscut soles sense cap suport; moltes han patit pels seus fills que viuen en altres països, sense un horitzó clar per al retrobament; moltes han après que el WhatsApp permet fer videoconferències en grups petits; moltes han après que amb Zoom es poden compartir neguits i esperances, o moltes s’han vist excloses per la manca d’aparells o competències digitals. Jo diria que massa dones.
Malgrat que vam començar aquesta greu crisi reivindicant drets, ara és possible que n’haguem de recuperar alguns que, amb molt d’esforç, havíem (o ens pensàvem) aconseguit. La progressiva incorporació a una realitat que conviu amb el coronavirus SARS-CoV-2 i amb una nova crisi econòmica i social està posant de manifest que el teletreball ha arribat per quedar-se, i si no es regula convenientment pot tenir un impacte negatiu sobre la jornada, el salari, la negociació col·lectiva, el control, la conciliació i la no desconnexió digital, entre d'altres. I, a més, molts ERTO poden esdevenir ERO, i expulsar moltes més dones a l’atur o a l’economia informal. Però també s’ha fet visible que la manca d’inversió en serveis públics de suport a les famílies i fills ve de lluny, resultat de l’austeritat pressupostària practicada en els darrers anys. Ara ens adonem de com de preuats són els nostres avis per a la cura dels nostres fills, quan també coneixem com són de vulnerables davant el covid-19. L’administració pública, davant d’aquesta situació, no està donant respostes adequades als pares i mares que tenen la sort de treballar (presencialment o telemàticament). Només s’ofereixen, aquests dies, les escoles com a guarderies. La situació pot ser més greu si a la tardor cal fer més períodes de confinament o aplicar mesures de distanciament social a causa de nous rebrots de la malaltia. Molt probablement seran les dones qui hauran d’entomar els problemes en detriment dels seus drets.
El proper 8 de març em temo que haurem de reivindicar més drets socials i laborals, manifestant-nos o no, si no afrontem la realitat. Hem de despertar d’aquest malson i no permetre que una crisi sanitària ens manllevi a les dones drets ja assolits. Hem de reivindicar millors polítiques socials per superar l’actual situació i per construir una societat que tingui com a objectius fonamentals la cohesió social i la reducció de la desigualtat i de l’exclusió social. ¿I si ho liderem les dones d’una vegada?
