Angela Merkel no es disculpa

A la pàgina 273 de les seves memòries Angela Merkel admet que va cometre un error. L’excancellera alemanya, que el 2021 va deixar el càrrec després de 16 anys al poder, recorda una relliscada dels primers dies de la seva carrera política, quan era la líder de l’oposició al canceller Gerhard Schröder. En un article publicat el 2003 a The Washington Post, el va atacar perquè criticava la imminent invasió nord-americana de l’Iraq: “Schröder no parla en nom de tots els alemanys”, deia el titular.

Curiosament, l’error que reconeix no va ser el fet de donar suport a la guerra de l’Iraq, tot i que ara creu que la invasió va ser una equivocació. Com diu al seu llibre: “No estava bé atacar frontalment el meu president a l’esfera internacional”.

Aquesta actitud tan ponderada és típica de Freiheit: Erinnerungen 1954-2021, el llibre de 700 pàgines que va aparèixer dimarts a tot el món (publicat en castellà amb el títol Libertad: Memorias 1954-2021). Els lectors hi trobaran molts passatges en què admet petits errors o lamenta els efectes secundaris més aviat trivials de grans decisions, en les quals, però, no entra a fons. Sobre el que ara es consideren les seves principals equivocacions –com ara sobrecarregar el sistema de prestacions socials amb la seva política de refugiats o no frenar l’ascens de l’extrema dreta–, fuig d’estudi o parla amb ambigüitats.

Angela Merkel torna a l’escena mundial després de tres anys fora, però no està disposada a dir “em sap greu”.

En altres temps considerada la dona més poderosa del món, ha sigut un dels personatges polítics més populars d’Alemanya. Però aquests últims anys la seva reputació s’ha vist qüestionada. Els alemanys consideren cada cop més els seus quatre mandats com una època d’oportunitats desaprofitades i errors greus, perquè es troben amb unes infraestructures que s’enfonsen, uns trens i unes connexions a internet que funcionen amb una lentitud deplorable, una economia que depèn perillosament de la Xina, un exèrcit infradotat i una societat dividida davant l’elevat índex d’immigració i l’auge del populisme de dreta. La guerra a Ucraïna ha deixat molt malparada la distesa estratègia de Merkel amb Rússia.

El llibre era una oportunitat per rectificar. Però no hi ha cap mena de rectificació. En comptes de deixar les coses clares o explicar les seves accions, i encara menys oferir noves perspectives o nous arguments, l’excancellera se centra en detalls petits i aparentment irrellevants.

A Angela Merkel li sap greu, per exemple, haver comparat la fuga de petites dosis de radiació d’uns contenidors nuclears amb abocar a terra el llevat d’un pastís, un comentari improvisat que va fer l’any 1996. I, en canvi, no es penedeix en cap moment de la seva precipitada crida el 2011, com a cancellera, a abolir l’energia nuclear després de l’accident de la central japonesa de Fukushima. La decisió ha sortit cara, perquè ha representat per als alemanys uns elevats costos energètics, que no han fet sinó pujar des que el país va deixar de dependre del petroli i el gas russos, un altre tema sobre el qual no té ni un sol remordiment.

Quan fa un parell de setmanes vaig entrevistar Angela Merkel al seu despatx de Berlín, semblava molt animada. Ens va regalar orgullosa un exemplar del seu llibre acabat d'imprimir i, recordant que el va escriure en un ordinador sense connexió a internet, semblava disposada a explicar la seva història amb les seves pròpies paraules. Però, en realitat, feia l’efecte que li era igual el que n’opinés el món.

Tot i tenir la sensació que li fan pagar els plats trencats de la invasió russa d’Ucraïna, afirma que la seva decisió de bloquejar els plans per a l’adhesió d’aquest país a l’OTAN el 2008 va ser la correcta. Segons Merkel, Ucraïna potser hauria trigat anys a quedar protegida per l’escut de l’OTAN, un període en què Vladímir Putin “sens dubte n’hauria fet alguna de les seves”, i afegeix: “I què hauria passat llavors? ¿Hauria sigut concebible, el 2008, una acció militar dels estats membres de l’OTAN? Aquestes van ser les meves reflexions”.

Com a dirigent política, Angela Merkel era una administradora amb tendència a perdre’s en els detalls, no una visionària ni una reformadora. Com a escriptora, es manté fidel a aquest estil. Per exemple, a la meitat del llibre il·lustra els deures d’un canceller amb un registre de les principals institucions amb què es va haver de reunir, ordenat “de la manera més senzilla possible: alfabèticament”. La llista va de la Fundació Alexander von Humboldt al gremi alemany d’horticultura. No és allò que se’n diu fascinant.

Però per bé que les quatre-centes pàgines sobre el seu mandat semblen rutinàries, la veritat és que el llibre ens aporta una cosa important: un autoretrat sincer d’una dona que durant dècades ha transmès una imatge en extrem reservada.

També hi ha passatges sorprenentment divertits; quan explica, per exemple, com un estilista personal “va aconseguir per fi que els meus cabells agafessin la forma d’un pentinat”. Potser les dones troben un motiu d’inspiració en el relat de les seves lluites pel poder i els semblen tristament familiars les nombroses microagressions o humiliacions infligides per Helmut Kohl, Putin i els seus competidors masculins de la Unió Cristianodemòcrata. Hi va haver moments que, segons diu, “es va empassar” la ira, es va aguantar “les ganes d’esclatar a plorar” o es va dir amb desesperació que “havia de mantenir la calma”.

Al final es va imposar als seus contrincants amb paciència i astúcia, però mai amb atacs personals ni intrigues. Tot i que els seus discursos avorrits i l’aparent al·lèrgia als missatges motivadors irritaven molts alemanys, sobretot els periodistes, aquests defectes semblen ara lluny de ser els pitjors. En el fons, la reticència que caracteritza el llibre –la negativa a assenyalar amb el dit o a passar comptes– exemplifica el seu comportament en política. Era una líder tranquil·la i eficaç, gens propensa a la ira ni a l’agressivitat.

El moment no pot ser millor per a l’aparició del llibre. Amb el retorn al poder de Donald Trump, a qui Angela Merkel qualifica de “desafiament per al món”, trobarem molt a faltar el seu estil modest i incorruptible. I ara, amb el govern alemany sota mínims i els socis de coalició a matadegolla, el poble potser perdonaria els errors de la seva antiga dirigent, que en té prou amb una paraula per resumir la situació actual: “Homes!”

Al cap i a la fi, Angela Merkel no s’aixecava de la taula de negociació fins que no s’hagués arribat a un compromís i s’obria camí amb calma en les nombroses crisis dels seus mandats, sense prometre mai solucions fàcils per a problemes complexos. Sens dubte va cometre errors. Tot i així, durant més d’una dècada i mitja va projectar estabilitat i autoritat, i va configurar un tipus de lideratge polític que gairebé ha desaparegut. Potser no seran només els alemanys els que la trobaran a faltar.

Copyright The New York Times