He compartit amb uns pocs centenars de persones més l’interès per veure i sentir de prop Angela Merkel a la presentació a Barcelona del seu llibre de memòries, Libertad (RBA). El més interessant és que sota capes gruixudes de memòria selectiva, màrqueting editorial i diplomàcia de manual, vam entrellucar la persona.
El seu passat fins als 35 anys a la RDA el resumeix de seguida: infància feliç, “no vaig delatar ningú” i la professió de científica no la posava en conflicte amb l’estat perquè la llei de la gravetat és igual tant al comunisme com al capitalisme.
Merkel (en realitat, tots l’hem anomenat “la Merkel”) no veu la política amb cinisme, probablement perquè, igual com ens passa als que vam conèixer la dictadura franquista, ha vist millorar el seu país amb l’arribada de la democràcia i el joc de partits. I d’aquella època, que evoca un pèl enyoradissa, li ve que no vegi els adversaris polítics com enemics (alguna cosa d’això hi havia durant la Transició aquí també, ara ja no), però els populismes no els tolera: no es pot acceptar que “un partit decideixi qui és el poble i qui no”.
Quan defensa el multilateralisme i un papa argentí sona ingènua; quan diu que amb Rússia ens hi hem d’entendre “per què existeix i té el primer arsenal nuclear del món”, sona pragmàtica, i quan diu que Trump té mentalitat de promotor immobiliari, perquè entén les relacions internacionals com la competència per una propietat on un guanya i els altres perden, sona clara.
Merkel és aquella dona hiperresponsable, autocontinguda i supereducada que no es deixa anar mai, riu amb serietat i vigila de no cometre errors que ja ens semblava quan la vèiem per televisió. I que mana. N’hi havia prou amb veure com tallava les idees amb les mans.
