Àngel Guimerà (em refereixo a l’escriptor, eh, no pas al nom de carrer) faria nyec de patac a la Catalunya del 2024. Pobre desgraciat. Que si la llengua això, que si la llengua allò. Mira, veus? Al final no li van donar el Nobel de literatura. Mai hi hem estat tan a prop. Abans que fos una estrella de les lletres catalanes (Mar i cel, Terra baixa, Maria Rosa... ) el paio fot-li amb el català, el país, el panís, l’anís...
El 1882 fa una conferència a l’Ateneu Igualadí i, esverat com una mala cosa, solta al públic que vivim “lo despertament de la llengua pàtria, lo progrés civilisador de las nostras costums, lo desenrotllo de la indústria, de la agricultura y de totas las arts...” Ell hi creia, en tot això. Ell ho feia, tot això. Hauria pogut muntar una fàbrica de despertadors. Guimerà moria el 18 de juliol del 1924. Ara fa cent anys. Un 18 de juliol, però del 1936, Maurici Serrahima, un altre escriptor, redactava el seu darrer article en un diari publicat... en català. Ho explicava ell mateix el 25 d’abril del 1976 a... l’Avui, el primer diari en català des dels dies de la Guerra Vil. “Fins avui no ne tornat a publicar res en un diari escrit en català. Mentre va durar la guerra, tots els diaris eren de partit, i el meu partit no en tenia”. Quaranta anys sense escriure en català. Serrahima també estiraria la pota, i el pot i el pop i la popa, a la Catalunya del 2024.
Els Guimerà van fer despertar la llengua. Els Serrahima la van mantenir. Nosaltres l’estem matant. Inici, nus i desenllaç. Ja podeu cantar les absoltes a la criatura. Però, ei, abans passaran pel nostre cadàver. Malgrat nosaltres. Amb el català ja hem fet de tot. És el que es fa amb alguna cosa a la qual no dones valor. Hem regalat manuals de suïcida. Kits d’eutanàsia per a dummies. Hem ofert la llengua en canal, a doll, que és dir que ens hem obert de cames amb el principal tresor que pot tenir una civilització. Ens han violat i ens hem deixat violar. Hem fet més coses malament que bé. I n’hem deixat de fer a manta. I hem cregut que tururut violes. Cal dir i no no dir. No estem per romanços. Que ens morim en directe i a càmera lenta. Però tenim solució ara que ja no som nació.
L’Associació Antic Gremi de Revenedors està pagant de la seva butxaca pròpia, privada, personal, cursos de català per a persones de fora. Un moment. Aquests són uns paios que existeixen de manera ininterrompuda des del 1447. És a dir, abans que Leonardo da Vinci fos un projecte d’espermatozou. Són l’anti coitus interruptus català. Nació és fecundació. Som aquí. Els cursos de català “oficials” no saben donar resposta a la gran demanda [sic]. Horaris pensats per a funcionaris de la vida. Horaris rumiats per a sofàs. Cursos comptats amb els dits. Manca de professors. Increïble. Vermella i expulsió. Ens mereixem el que ens passa. Per això només podem pagar nosaltres. Només quedem nosaltres. M’ho acaba de dir un amic meu: “Som el gueto de la normalitat”. Ho som. I ho serem.
Continuarem a pesar de nosaltres mateixos. Així rebentéssiu tots, colla de morts en vida. Ja ho crida Guimerà des de la seva Catalunya tomba dels vius: “Que no ets pas morta, que ets dormida. / Amb ta bandera els vents remou, / siga-hi tothom a l’embranzida, / i cauran los castells quan diguis: Prou!” En català, clar, i des de qualsevol búnquer de la galàxia, perquè és millor viure en un taüt viu que en una ciutat morta.
