La via populista

Els temps que van del Brexit a la candidatura presidencial de Marine Le Pen seran recordats com un període especialment dur de la nostra història recent. Just al final de la darrera crisi econòmica, eclosiona com un fantasma del passat el pitjor malson de tots, la revisitació d’un populisme inquietant.

L’ordre econòmic establert per Occident en els Acords de Bretton Woods (1944), basat en un sistema de globalització limitada, va donar lloc, en el moment del final de la Guerra Freda (1989), a un model de globalització comercial i financera extrema. Aquesta hiperglobalització econòmica ha comportat guanyadors i perdedors. Els guanyadors han estat les classes mitjana i alta dels països asiàtics i un 1% mundial corresponent als més rics del món. Els perdedors relatius, en canvi, han estat les classes mitjanes occidentals.

L’explosió de la indústria asiàtica amb massives importacions als països occidentals, l’ofec dels tradicionals sectors manufacturers de menys valor afegit, els processos de deslocalització i externalització, l’augment de la desocupació, la reducció dels salaris dels treballadors menys qualificats en les economies avançades, l’estancament dels ingressos, la sensació que l’ascensor social s’havia aturat o, pitjor encara, s’havia convertit en descensor... tot això ha permès establir de manera convincent -especialment en boca dels líders populistes- la premissa que hi ha un principi de causalitat entre el creixement de la classe mitjana asiàtica i global i l’estancament dels ingressos de les classes mitjanes occidentals.

Assistim també a canvis demogràfics de primera magnitud: els països rics estan envellint, els pobres no. L’augment de les pressions econòmiques, laborals, d’urbanització i de benestar estimulen les migracions procedents dels països subdesenvolupats; grans contingents de persones es veuen mobilitzades amb aspiracions de millora de vida en els aspectes laborals, educatius, sanitaris i socials. Aquestes onades migratòries -i l’important moviment de desplaçats i refugiats que fugen de conflictes bèl·lics als seus països d’origen- han fet augmentar també la diversitat cultural i religiosa dels nostres països i ciutats, de tal manera que les poblacions perden l’homogeneïtat i les identitats es fan més fràgils, cosa que afavoreix reaccions de por o fins i tot onades d’exclusió.

La gent més gran i la gent menys formada senten que estan sent marginats dins dels seus propis països i que es modifiquen acceleradament els tradicionals valors d’afiliació i comunitat que els permetien sentir-s’hi inclosos. Davant aquesta situació, les institucions establertes (l’establishment) i els partits democràtics clàssics semblen inoperants. Augmenta la sensació que governar és cada vegada més difícil, que les democràcies no són capaces de controlar els mercats, que s’eixampla la distància entre la vida local de les persones i els grans centres de decisió regional i mundial i que la gestió dels problemes mundials és summament ineficient i complexa.

Hi ha, per tant, moltes raons darrere el malestar i la por dels ciutadans occidentals. Aquest gir afectiu, dominat per estats d’ànims que barregen indignació, ira, còlera, por, odi, ressentiment..., prefigura un desplaçament de valors de les societats occidentals cap a expressions públiques de rebuig de l’ordre establert. És, al capdavall, el territori ideal perquè emergeixi el populisme.

Els corrents populistes han captat aquest malestar de molts ciutadans i hi han sabut donar veu assenyalant un culpable (la globalització, la immigració, el terrorisme, les elits), oferint una promesa de redempció (tornar als temps de grandesa nacional, posar al davant el propi país) i prometent un conjunt de solucions contundents: el tancament de fronteres, el desmantellament dels fluxos de comerç, l’anul·lació dels sistemes internacionals de cooperació multilateral, l’enfortiment de la sobirania nacional, l’anul·lació de la política dominant i les institucions establertes, l’apel·lació als drets dels ciutadans natius, el rebuig a la circulació de persones, la promesa de restaurar els valors tradicionals i la jerarquia, el foment d’un poder executiu i d’un lideratge forts...

Aquests components ideològics i axiològics del populisme -l’antielitisme, el nativisme cultural, el nacionalisme econòmic, l’aïllacionisme geopolític, el proteccionisme comercial, l’antiglobalització, el tradicionalisme, l’unilateralisme, la incorrecció política, la xenofòbia, etc.- no tan sols han accentuat la polarització cultural de les societats democràtiques sinó que també han modificat la mateixa comprensió de les notícies i els valors associats a la informació. El que és rellevant ara en la formació del públic no són els fets objectius, sinó que els desigs i les emocions de la gent ajuden a canalitzar aquells alternative facts que volen ser creguts, sentits i escoltats per la gent malgrat que siguin falsedats manifestes. És el que s’ha definit com a postveritat.

Estem assistint, per tant, a fenòmens disruptius de naturalesa axiològica, política i geopolítica que, en el pitjor dels escenaris, posarien en joc el futur de la democràcia liberal tal com l’hem conegut i alguns dels seus valors més preuats. La via populista, doncs, tant en el món anglosaxó com -en el futur immediat- en l’Europa continental, es presenta com un desafiament i una amenaça. És justament això el que hem volgut analitzar en profunditat en l’ Anuari dels valors 2016 que acabem de publicar la Fundació Carulla i Esade.