La segona muntanya
Hi ha dos llibres que s'han publicat recentment que m'han cridat l'atenció. El primer, 'En la mitad de la vida' (Libros del Asteroide), és d’un professor de filosofia al MIT, Kieran Setiya. El segon, 'The second mountain. The quest for a moral life', és de David Brooks, un periodista canadenc conservador que escriu regularment al 'New York Times'.
La versió original del llibre de Setiya dibuixa a la coberta un got mig ple/buit amb el títol ('Midlife') a dins. La versió castellana, en canvi, mostra un home dalt del cim d’una muntanya, que deixa enrere, a l’inici, l’infant que havia sigut i veu al davant, al final de la baixada de la muntanya, l’avi en què es convertirà. El dissenyador de la portada en castellà l’encerta, perquè bona part del missatge del llibre té relació amb una cita inicial del psicoanalista Elliott Jaques en què s’afirma: “Fins ara la vida havia semblat una infinita costa amunt, en la qual no es veia res més que l’horitzó distant. Ara, de sobte, sembla que hem arribat al cim del turó i ja tan sols podem anar costa avall. En aquest cas, es veu el final del camí, prou lluny, és cert, però la mort està visiblement present al final”.
La portada del llibre de Brooks fa honor també al títol i suggereix la silueta muntanyosa d’una serralada. Aquest segon llibre, no cal dir-ho, també fa referència a la vida humana, tot suggerint que moltes de les trajectòries de les nostres vides tenen forma de muntanya, però amb la diferència que si Setiya compara les etapes de la vida humana amb una muntanya, Brooks compara el nostre trànsit vital amb el recorregut de dues muntanyes.
El significat del trajecte fins al cim de la primera muntanya és àmpliament compartit pels dos autors. Al seu parer, la primera part de la nostra vida consisteix en una llarga escalada per intentar assolir els objectius individuals: escola, carrera, professió, parella, càrrecs... Aquestes metes volants sovint les adornem amb belles expressions, com ara formar una família, deixar empremta, tenir èxit, buscar la felicitat, ocupar una posició, fer-se un nom o una reputació, obtenir reconeixement, fer fortuna, “situar-se” en la vida.
Setiya atura aquí el relat del seu llibre, justament perquè el seu interès consisteix a reflexionar sobre què ens passa quan arribem a la meitat de la nostra vida i tenim plena consciència del camí recorregut (rost) i del camí que ens queda (de baixada). La “crisi” de la mitjana edat suscita reflexions existencials com ara “És això tot el que hi ha?”, “¿No és ja massa tard per començar alguna cosa nova?”, “¿La vida consisteix a perdre’s un munt de coses?” La meitat de la vida, encara que sigui contemplada des del cim d’un petit turó, ens permet tenir perspectiva, fer balanç i tal vegada comprendre una mica millor el nostre propi itinerari personal per corregir-lo o simplement per completar-lo.
Tant Setiya com Brooks constaten que quan ens adonem que ja ens queden menys anys al davant que al darrere la majoria dels humans ens orientem cap a les connexions més profundes, aquelles que transcendeixen el jo. Setiya suggereix aturar-se en una vall, dedicar un espai al conreu intern de l’individu, reservant un temps per a activitats amb valor existencial, com ara la contemplació tranquil·la, però no gosa ni proposa anar més enllà. La vall simbolitza el petit santuari per tornar a la muntanya carregats de sentit. Perquè “hi ha una crisi esperant a aquells la vida dels quals és mancada de valor existencial”.
Brooks parla també d’aquesta primera muntanya i la identifica amb el tràfec per “les victòries de l’ego”, una etapa vital molt condicionada a Occident per una cultura individualista i meritocràtica que dibuixa un camí lineal basat en la superació personal. La importància moderna de la realització personal i de la capacitat d’autoexpressió queda ben reflectida en aquesta primera caracterització. Aquí Brooks connecta amb una llarga tradició de sociòlegs inspirats en Alexis de Tocqueville que han narrat la deriva individualista nord-americana contemporània. Ens referim a Christopher Lasch ('La cultura del narcisismo'), Robert Bellah ('Hábitos del corazón') o fins i tot Robert Putnam ('Solo en la bolera').
Però a continuació Brooks va més enllà i ens parla de la possibilitat d’una segona muntanya en les nostres vides. Relata exemples de persones conegudes que van veure interrompuda la seva existència lineal a causa d’incidents crítics: fracassos, insatisfaccions, decepcions, crisis laborals o existencials, malalties greus, pèrdues familiars, tragèdies, que els van fer relativitzar els èxits individuals assolits i qüestionar la seva identitat, fins i tot el seu projecte vital (¿era realment aquella la muntanya que haurien d’haver escalat?).
En el relat de la crisi descrita per Brooks, es passa també de la primera muntanya a una vall. En la profunditat, en el desert de la vall, és possible la reflexió, la meditació, el silenci, com a via de pas a la transformació personal i la renovació moral. La vall permet passar de les victòries de l’ego (primera muntanya) a la transcendència de l’ego (segona muntanya) i connectar amb propòsits més fondos i significatius relacionats amb causes de naturalesa comunitària, cívica, social, política o humanitària basades en el servei als altres, causes que creen vincles i enforteixen els compromisos col·lectius. Brooks creu que sense transformació personal no hi ha transformació social. I troba en les històries de vida basades en aquesta segona muntanya un exemple de connexió més profunda, de compromís, alegria i solidaritat. Quan escalem la primera muntanya busquem les virtuts hiperindividualistes del currículum, les habilitats que aportem al mercat. En la segona muntanya, en canvi, es tracta de compartir un trajecte diferent, de servei a la comunitat.
Setiya i Brooks ens conviden a reflexionar sobre la vida. La famosa crisi de la mitjana edat o els incidents crítics existencials que inevitablement en algun moment ens afecten són una bona excusa per saber quina o quines muntanyes ens pertoca escalar, en cas, esclar, que la vida calgui recórrer-la.
