Repensar l’espai

i àngel Castiñeira
29/03/2017
4 min

Les categories de l’espai/temps constituïen, en la concepció kantiana, les formes a priori de la sensibilitat externa, és a dir, la condició de possibilitat per a la nostra percepció o experiència sensible del món físic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Si ens fixem en la literatura de pensament recent, hom diria que la dimensió temporal ha guanyat en interès la preocupació per l’espai. Potser això passa perquè, segons Kant, el temps és la dimensió imprescindible per a la percepció de la pròpia vida psíquica i, com és sabut, el descobriment del subjecte i de la seva interioritat ha estat l’element característic de la modernitat. Citem només alguns llibres que ara mateix trobareu exposats com a novetats als aparadors de les llibreries: Judy Wajcman, Esclavos del tiempo. Vidas aceleradas en la era del capitalismo digital; Rüdiger Safranski, Tiempo. La dimensión temporal y el arte de vivir; Luciano Concheiro, Contra el tiempo. Filosofía práctica del instante; Graciela Speranza, Cronografías. Arte y ficciones de un tiempo sin tiempo; Byung-Chul Han, El aroma del tiempo. Un ensayo filosófico sobre el arte de demorarse; Simon Garfield, Cronometrados. Cómo el mundo se obsesionó con el tiempo.

Acceptem, potser, aquest predomini per la preocupació temporal. Segurament és justificable. Però constatem també que la preocupació per l’espai també va en augment. De raons no ens en falten.

El geolocalitzador sovint ens falla en un món de deslocalitzacions, de desplaçaments forçosos, de fluxos migratoris, de fragmentació, de discontinuïtat, de volatilitat i de contextos on proliferen els no-llocs, espais anònims i amorfs, llocs transitoris sense límits, espais de flux que ens converteix en passatgers en trànsit, però no en habitants de llocs; esdevenim una societat desterritorialitzada gràcies a un nou tipus d’espai: el ciberespai.

La desterritorialització va acompanyada d’un altre fenomen, el de la depredació de l’espai-temps. Daniel Innerarity diu que som okupes del futur, invasors de les propietats pertanyents a les futures generacions, que depredem irresponsablement en benefici nostre i malmetem així les possibilitats de vida futura.

Estem obligats, doncs, a repensar l’espai perquè -com en les patologies contemporànies de la vivència del temps- necessitem també ressituar-nos davant un món com més va més estrany i excessiu, on sentim sovint la pèrdua traumàtica del sentit del lloc.

Els dialectes de l’espai són el territori, l’ambient, el paisatge. Necessitem repensar l’espai perquè som éssers situats en el món, però en constant redefinició d’aquesta situació. En el passat, pensàvem localment i actuàvem localment. Després, a començaments dels anys 70, va arribar la consigna “Pensa globalment, actua localment”, com una manera de connectar el sentiment d’espai comú (la Terra) amb la necessitat d’actuacions concretes i petites lligades al propi territori. Més endavant, amb l’emergència de la nova globalització i amb els famosos llibres de Manuel Castells sobre la societat de la informació o d’Ulrich Beck sobre la globalització, es va fer evident encara una tercera versió complementària amb l’anterior: si actues globalment, necessites pensar localment. L’àncora de la navegació global és l’arrelament local. Si no volem perdre el rumb, als argonautes de la globalització ens cal transitar per l’espai combinant arrels i ales.

Té raó Joan Nogué quan diu que el catalanisme contemporani no ha sabut incorporar al seu discurs nacional l’element territorial, ambiental i paisatgístic. No ha estat capaç d’entendre que, al costat de la llengua o de la història, el territori en general i el paisatge en particular són també una peça clau de la identitat nacional. No tan sols des del punt de vista racional, sinó també sensorial, emocional, estètic, fins i tot espiritual.

El compromís del catalanisme vintcentista per una nova territorialitat ens obliga a repensar l’espai en totes les seves dimensions: en sentit macro (com feia Max Scheler en el seu llibre El lloc de l’home en el cosmos ); en sentit meso (repensant el nostre territori i les nostres ciutats, el valor i la significació de l’espai públic), i en sentit micro (millorant els nostres habitatges, dignificant els nostres espais privats).

Estar situats al món vol dir reocupar amb consciència plena un espai físic que esdevé el nostre espai existencial, el nostre lloc viscut, el nostre lloc de memòria, el nostre lloc sagrat, el nostre lloc de producció, etc. L’espai traduït en territori i el territori convertit en paisatge és la projecció cultural que fa un col·lectiu humà. I, per tant, s’hi barregen les dimensions material, emocional, estètica, ecològica, simbòlica, històrica, productiva, social, axiològica i espiritual. Cal ser conscients de la importància de cadascuna d’elles i aprendre a conrear-les bé.

El repte que tenim és prendre consciència de quina mena d’administració i intervenció volem fer sobre el nostre espai. El yin de la nostra actuació espacial ens parla de protecció, conservació, preservació, planificació, recuperació, ordenació, millora, etc. El yang, en canvi, ens recorda la degradació, difuminació, contaminació, desolació, abandonament, fragmentació, dispersió, depredació o destrucció que hem fet de l’espai. És temps, doncs, de decidir. L’oportunitat del moment actual és idònia i propícia per constituir, com en la cita bíblica, un nou temps i una nova terra. ¿Deixarem escapar l’oportunitat?

stats