Difícil, llarg, dolorós, dur

“Al segle XXI, el poder és més fàcil d’adquirir, més difícil d’utilitzar i més fàcil de perdre”

Moisés Naím, El fin del poder (2013)

Els presidents de govern que demanen obediència acrítica, subordinació estricta i acatament submís a la ciutadania i els qui no voldrien cap mena d’obstacle en el seu procedir s’han d’enfrontar avui, des del punt de vista intern, a l’activisme ciutadà, a la crítica constant de mitjans de comunicació clàssics i hipermoderns -com ara les xarxes socials-, a la proliferació de rivals i contrincants extraparlamentaris abans inimaginables i a l’ascens d’un exèrcit de micropoders que laminen i degraden la seva autoritat, el seu marge de maniobra i la seva capacitat real i coercitiva per exercir aquest poder. De manera brutal, Zbigniew Brzezinski afirmava el 2012 que “avui és infinitament més fàcil matar un milió de persones que controlar-les”. I tenia raó. La teologia de l’alliberament potser està avui en declivi però la tecnologia de l’alliberament va en augment, mitjançant l’ús de telèfons mòbils, correus electrònics o fins i tot impremtes... amb poder per omplir carrers, mobilitzar milers de persones, escampar les protestes i difondre arguments alternatius o consignes que aconsegueixen impedir les accions dels governants.

Repetim-ho una vegada més. La coacció eficaç dels estats -fins i tot quan el poder polític, el judicial, el policial, el constitucional i el de la premsa oficial van de bracet- avui és més costosa i arriscada i també més fàcil de mostrar i denunciar davant del món. Les persones tenim més recursos individuals i col·lectius a la nostra disposició per fer front al poder que considerem il·legítim o abusiu i per no acceptar ser un públic captiu.

Donem per descomptat que en totes les societats avançades les expectatives de la població augmenten a més velocitat que la capacitat dels governs per satisfer-les. El malson dels governs que desenvolupen polítiques benestaristes té avui forma de maledicció: “Els vostres assoliments presents són proporcionals a les nostres insatisfaccions futures” (les dels ciutadans). Amb aquest cercle viciós d’expectatives creixents i respostes sovint minvants ja hi comptem. El problema, com en el cas dels catalans contra el govern de Rajoy o de l’oposició ciutadana veneçolana al govern de Maduro, no és que el govern actuï lentament, sinó que actua en contra d’una part rellevant de la població. No aporta respostes minvants sinó que intenta impedir o tallar de soca-rel les iniciatives i expectatives de la gent. A aquesta mena de governs i estats Francis Fukuyama els anomena vetocràcies, perquè han dissenyat i blindat les seves institucions i els seus tribunals de manera que impedeixin o paralitzin qualsevol reforma (de l’Estatut o de la Constitució) o qualsevol consulta o referèndum. La bona notícia és que, si bé Gulliver era molt gran i poderós, els petits ciutadans de Lil·liput eren molts i molt actius, fins al punt d’aconseguir lligar i paralitzar el gegant. Els Davids de vegades fan trontollar els Goliats.

Com és fàcil deduir, el conflicte entre l’estat espanyol i el sobiranisme català encaixa força bé amb el plantejament teòric de la cita de Naím. Com ell mateix diu, no hi ha res que amenaci més un règim amb tics autoritaris que tenir als carrers i places centenars de milers de persones que han perdut la por i que, amb líders o sense líders clars, són capaços d’organitzar-se espontàniament per exigir canvis que el govern tem fer o no sap ni vol afrontar.

Fins aquí la connexió teòrica de la deriva contemporània del poder amb la realitat del Procés. Cal afegir, també, que el sobiranisme català ha estat capaç d’incorporar factors propis i originals en les seves reivindicacions o manllevar-ne d’altres emprats en processos semblants d’emancipació nacional. La revolta dels somriures, les cadenes humanes, les ocupacions massives i festives dels carrers, el tarannà pacífic de la gent, la fermesa i determinació de tantes i tantes persones que no han perdut mai el sentit de l’humor, la construcció d’un espai deliberatiu constant mantingut a través de tots els mitjans i canals de comunicació, la complicitat amb les institucions catalanes, incloses les municipals; les plataformes, els fòrums i les assemblees de canalització de les propostes, totes aquestes formes de procedir han donat credibilitat i projecció mundial a la causa catalana.

Malgrat tota aquesta energia col·lectiva ben canalitzada, aquests darrers dies hem pogut comprovar la descomunal força intimidatòria de l’Estat. Les revoltes postmodernes, inclosa la de l’independentisme català, reprodueixen sovint l’activisme indolor de les xarxes, basat en l’efecte (innocu?) de pitjar el botó del “m’agrada” o de repiular una frase contundent, cosa que crea la il·lusió d’amplificació. Sens dubte, això pot contribuir a la visibilitat de la demanda, a modificar el relat i els marcs mentals de molta gent, a afavorir l’intercanvi d’informació i les grans mobilitzacions o fins i tot a alimentar caixes de resistència amb petites donacions, però en la majoria dels casos no s’aconsegueix un compromís arriscat ni prou transformador. Per contra, la repressió i la força punitiva de l’Estat modern, mitjançant detencions, inhabilitacions, multes desproporcionades o intervencions de les institucions catalanes, té un efecte immediat. Aquest desequilibri de forces ha quedat ben patent, per exemple, durant aquests darrers dies de desembarcament (literal) de la Guàrdia Civil a Catalunya.

¿Això vol dir que tot està perdut per a la causa independentista? En absolut. Vol dir, en primer lloc, que els cants, els clavells, els somriures i les mobilitzacions han d’anar acompanyats d’accions, institucionals i ciutadanes. Accions transformadores, que entenen la desobediència pacífica no com una forma passiva de fer-se el mort sinó com una forma activa de prendre decisions (laborals, econòmiques, fiscals, polítiques, internacionals) i d’exercir-les assumint-ne les conseqüències. El que ara sabem és que el dia 1 d’octubre (passi el que passi) no serà de cap de les maneres el punt d’arribada sinó tan sols una meta volant, una altra, en un camí que serà difícil, llarg, dolorós i dur.

El 26 de novembre del 2009 l’editorial conjunt de molts diaris, “La dignitat de Catalunya”, acabava així: “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”. El moment necessari és ara. I és ara quan la legítima resposta de la societat catalana ja no pot reduir-se tan sols als càntics.