Àngel Casas i la genialitat discreta

Si reduïm la fórmula als mínims components imprescindibles, una bona entrevista només té dos secrets: preparar i escoltar.

Per un cantó, documentar-se, pensar en quina pot ser la millor manera de demanar per qüestions delicades, dibuixar l’itinerari conceptual que volem tocar, anticipar com continuarem si la conversa es trava, quina ha de ser la primera pregunta. Detalls així. I escoltar, per no fer el ridícul i perquè, si convé, hem d’estar disposats a apartar d’una manotada tot el que haguéssim pogut preparar i entrar en el camí inesperat que l’entrevistat ens acaba d’obrir.

En el capítol de la preparació, la llista de recomanacions possibles és llarga. Què és una bona pregunta? Aquella de la qual ens interessa la resposta. O parlar poc i interrompre molt poc. Sempre que em veig preguntant penso: “calla”, perquè no sempre és més important el que tu anaves a preguntar que el que el convidat t’anava a dir. I una bona entrevista no vol presses, que són un escull a la ràdio i la TV en directe.

I sobre això, amb el temps aprens que, molt sovint, una cosa és el que l’entrevistat diu i una altra el que en realitat està volent dir, la seva veritable intenció o allò en què s’està mossegant la llengua. Cal copsar de què va l’entrevistat.

Però a la fórmula inicial li falta un element multiplicador, que és la personalitat del periodista, els anys d’ofici i l’estil. He rumiat tot això pensant en l’Àngel Casas, que reunia la difícil qualitat de ser incisiu mentre agafava l’entrevistat de la mà perquè no caigués, mentre tots dos caminaven sobre el filferro. Casas i la seva contenció aparent van fer realitat allò de ser genial sense que es noti. El trobarem a faltar.