Potser la millor manera d’entendre el sentit de l’amnistia i les previsibles reaccions del “partit judicial espanyol”, en expressió d’Aragonès, Rufián i altres, és recordar el que va passar l’octubre del 2017. Un moviment independentista creixent va anar prenent cos des que el president Pujol va deixar la presidència i Convergència es va sentir desemparada i desbordada i va voler anar més enllà de les seves forces amb la convocatòria d'un referèndum i una declaració d’independència impossible de fer efectiva perquè no es disposava de cap dels instruments exigibles: suport internacional i capacitat per proclamar lleis que realment es complissin (amb un poder policial i judicial per fer-les efectives).
Feta la declaració, com no podia ser d’una altra manera, va començar la dispersió: una part dels dirigents van fugir, uns altres van ser detinguts. Si tot això va passar va ser en bona part per deixadesa del govern de Mariano Rajoy, que va tenir almenys cinc anys –el 2012 Mas li va plantejar la qüestió– i no va fer res per resoldre el conflicte políticament. Amb la seva tendència a creure que mai passa res, no va prendre la iniciativa, i quan es va veure desbordat va transferir la responsabilitat al poder judicial, via la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el president de la sala segona del Suprem, Manuel Marchena. Rajoy renunciava així a afrontar políticament el problema, al preu de fer emergir la politització del poder judicial, davant d’un independentisme que havia comès un error propi de l'infantilisme polític: anar més enllà de les seves forces.
Sánchez ha llegit millor aquest temps que Rajoy el seu: va veure que una mesura pacificadora podia tenir premi i l’està tenint, com s’ha vist a les últimes eleccions catalanes. L’amnistia és aquí, la realitat sembla confirmar l’encert, però per al PP, els felipistes ressentits i un sector de la justícia és insuportable. Qui està fent mal a l’Estat? L’amnistia amb prou feines va tenir presència a la campanya electoral perquè els que ara posen el crit al cel van veure que criticar-la no tenia rendiment polític. Dit d’una altra manera: ha estat una iniciativa políticament útil per afavorir la distensió i obrir una nova etapa a partir de l’experiència viscuda. El que els ciutadans agreixen de la política és que resolgui problemes, no que els agreugi. Però això no val per al PP, ni per a un sector del poder judicial que confon justícia i política. I que no vol saber que res fa més mal a la justícia que polititzar-la.
