Anècdotes i mol·lècules dalinianes
Agost, 1985. Havia començat vacances i vaig rebre una trucada a casa. Era Antoni Pitxot: “Vine a Torre Galatea, podràs entrevistar Salvador Dalí”. A Pitxot el coneixia des de feia anys de Cadaqués. Vaig avisar el cap d’informatius de TVC i me’n vaig anar cap a Figueres, on m’esperaria un càmera.
Un any abans, també a l’agost, un Dalí amb poca esma, després de la mort de Gala, havia petit cremades al maluc i als braços a la seva cambra de Púbol. Tot i que va costar convence’l, el van traslladar a la clínica del Pilar de Barcelona. Durant les setmanes que Dalí hi va estar ingressat, un personatge d’aspecte ministerial i intrigant pul·lulava pel hall i els passadissos de la clínica. Era l’advocat Miguel Doménech Martínez.
Per saber qui era i quina funció tenia el personatge en aquest escenari asèptic, hem de parlar del llegat Picasso. Pablo Picasso mor el 1973 a França sense testar. Els hereus són, per tant, l’extensa família i l’estat francès, que es va atribuir, per drets de successió, entre un 16% i un 20% de l’herència. Posar d’acord totes les parts va ser un treball laboriós que es va perllongar durant uns sis anys i va culminar amb la reforma de l’Hotel Salé, seu del futur Museu Nacional Picasso de París. A Madrid, als ministres els feien dentetes. El rei Joan Carles ho va expressar en veu alta: “Amb Dalí no pot passar el mateix que amb Picasso”.
El 14 de juliol del 1981, Miguel Doménech, concunyat del president Leopoldo Calvo-Sotelo i president de la federació d’UCD de Madrid, serà el nou advocat de Dalí. Doménech tindrà tres tasques fonamentals: recuperar l’obra de Dalí emmagatzemada a Nova York, Ginebra i París, el retorn de la parella Dalí-Gala, amb residència oficial a Mònaco, i afalagar la vanitat del Dalí delerós sempre de reconeixement i diners. Dit i fet, l’Estat li compra dos quadres per valor de 100 milions de pessetes i la Corona el nomena marquès de Púbol. Només quedava un factor per resoldre: l’última voluntat testamentària del pintor. El 20 de setembre del 1982 el notari de la Bisbal es trasllada a Púbol i Dalí firma un nou codicil que fa l’estat espanyol hereu universal de la seva obra. (Gala i Dalí havien fet, amb anterioritat, un testament en què distribuïen l’herència, les propietats i l’obra, a parts iguals, entre l’Estat i la Generalitat.) Els consellers de Cultura de la dècada dels vuitanta van ser successivament Max Cahner, Joan Rigol, Joaquim Ferrer i Joan Guitart. Cap d’ells coneixia el canvi de voluntat testamentària. Miguel Doménech serà nomenat patró vitalici de la Fundació Gala-Salvador Dalí i els governs de la UCD -i després del PSOE- van fer del “llegat Dalí” una operació d’estat. S’hi van aplicar tant que va ser un èxit.
Tornem a l’anècdota de Torre Galatea. En una àmplia sala despullada de mobles i cortinatges, assegut en una magnífica trona, s’estava Salvador Dalí. El pintor duia una túnica blanca immaculada, amb els peus inflats i nus sobre un coixí blanc. La mirada expressava cansament i només es va il·luminar un moment quan va veure davant seu una dona embarassada, molt embarassada, de set mesos. No hi havia cap cadira i instintivament em vaig agenollar mig asseguda sobre les meves cames. La imatge era gairebé de pessebre, Pitxot oficiant de sant Josep, Dalí de Verge i el càmera Joan Víctor i jo fent les ofrenes. Una sonda nasogàstrica feia gairebé inintel·ligible les paraules de Dalí. El pintor subjectava un National Geographic enrotllat a la mà. No sé si el detall de la revista de divulgació científica era una idea de Pitxot o de Dalí; fos quin fos l’origen, l’objectiu era mostrar un Dalí de 85 anys plenament capaç de prendre decisions. L’interès de Dalí per les teories científiques era real i rigorós. La seva obra pictòrica i literària s’explica a través de les matemàtiques, la física nuclear, la teoria de les catàstrofes i l’ADN. La breu entrevista va tractar, per tant, de la fascinació del pintor surrealista pels avenços científics del segle XX i el diàleg entre la ciència i l’art que s’expressa a través de la seva pintura. Dalí entenia el que li preguntava, si bé les respostes eren breus i dites amb un fil de veu. Però el que era fonamental per a l’amic Pitxot era mostrar una imatge: un Dalí serè, en pau; no reclòs en una torre tancada amb pany i forrellat.
25 de gener del 1989, església de Sant Pere de Figueres. Enterrament multitudinari i cortesà a la mateixa església on va ser batejat Salvador Domingo Felip Jacint Dalí i Domènech. Després de la cerimònia, en cinc llengües, Jorge Semprún, ministre de Cultura del govern socialista, li assegura al president de la Generalitat, Jordi Pujol, que hi haurà un “repartiment equitatiu” de l’herència de Dalí entre Madrid i Catalunya. “Sorpresa i satisfacció”, va ser la reacció de Pujol, segons explica Jorge Semprún a Federico Sánchez se despide de ustedes (1993). Pocs dies després, Semprún es trasllada a Barcelona i s’entrevista amb Jordi Pujol i Joan Guitart i es decideix crear una comissió mixta per fer l’inventari i partició de l’obra. La premsa se’n fa ressò.
Quan Semprún torna a Madrid, rep una trucada d’Alfonso Guerra: “ He leído la prensa. Y qué, ¿nos bajamos los pantalones ante los catalanes? ” Semprún va qualificar el comentari de “grolleria”. De fet, és una expressió gairebé benèvola si la comparem amb la sèrie d’atributs que el ministre de Cultura li dedica al poderós vicepresident del govern espanyol: “populista”, “ressentit”, “jacobí moralista”, “garant bolxevic de l’hegemonia burocràtica i clientelar del PSOE” i “inculte”. Tot i la grolleria guerrista, Semprún va complir la promesa. El gran masturbador s’exposa al Reina Sofia de Madrid i la Galarina, el retrat de Gala, a Figueres. Repartiment, sí; equitatiu, no tant.
L’últim capítol, fins ara, de la vida secreta de Dalí l’ha protagonitzat post mortem : s’ha exhumat el cos momificat del pintor per fer-li una prova de paternitat. El patronat de la Fundació Gala-Salvador Dalí ha posat el crit al cel. Però, de fet, és un final aciddesoxiribonucleic, com diria Dalí. La doble hèlix de l’ADN, representada sovint per l’escala de Jacob, era la manera daliniana de tocar el cel. I mentre les molècules d’ADN fan immortal Dalí, els patrons indignats deuen fer càlculs. Si finalment existeix una filla, aquesta té dret a rebre la llegítima i el propietari, l’estat espanyol, haurà d’abonar un quart del valor de l’herència del 1989 més la suma dels interessos generats fins ara. Tenia raó Dalí, les molècules tenen sempre la primera i l’última paraula. Bones vacances.