Privatitzar, remunicipalitzar o col·laborar
El debat actual sobre la col·laboració público-privada sol estar tenyit per la sospita del clientelisme, si no directament per la sospita de corrupció. En massa ocasions s’han diluït les responsabilitats i ha acabat dominant l’objectiu econòmic del que és privat per damunt del servei públic i els interessos de la ciutadania. Actualment som en període de desconstrucció de la col·laboració público-privada. D’una banda, la Generalitat pretén que la xarxa sanitària pública catalana no inclogui centres de titularitat privada i amb ànim de lucre, i traurà de la xarxa pública sanitària tres hospitals privats. De fet, aquesta setmana el conseller ha anunciat la intenció de cancel·lar el contracte de serveis i comprar l’Hospital General de Catalunya per gestionar-lo des de l’administració. De l’altra, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un procés que anomenen de “remunicipalització” dels serveis públics, que són els considerats “essencials i estratègics”, amb l’argument que la gestió directa de l’Ajuntament representarà una millora directa en la qualitat dels serveis. Així, l’Ajuntament de Barcelona recuperarà la gestió directa de tres escoles bressol al final del seu contracte, i farà el mateix amb el Servei d’Acollida i d’Informació a la Dona. També vol internalitzar en un futur la gestió de la distribució de l’aigua, un servei que l’Ajuntament de Terrassa ja recuperarà a finals d’any.
Malgrat tot, la col·laboració entre el sector públic i el privat ha sigut en el passat una font de progrés social i econòmic important i pot tornar-ho a ser en aquests moments si és capaç de fer les correccions necessàries al model. La Barcelona de la democràcia és una història d’èxit, i ha sigut un referent internacional de regeneració i transformació sostenible gràcies a un model de gestió basat en la capacitat de teixir consensos amb la ciutadania i la col·laboració público-privada, juntament amb el rigor i la solvència econòmica.
Gestionar des de l’administració sovint no és fàcil a causa de la seva rigidesa administrativo-jurídica, els bloquejos partidistes quan el govern està en minoria, i el caràcter universal dins del seu àmbit. Tot això casa malament amb el món actual de ràpids canvis econòmics i socials, fluxos constants i accelerat avenç tecnològic. I tampoc casa amb la tendència a organitzacions flexibles, el treball en xarxa, l’especialització sectorial i la col·laboració transversal. L’administració no pot excel·lir en tots els camps en què actua, però pot utilitzar la flexibilitat de les empreses i organitzacions privades, la seva especialització tècnica i, sovint, els seus costos més ajustats. El gran valor afegit d’una administració com l’Ajuntament és la seva visió global de la ciutat, la determinació de polítiques, projectes i aspiracions per a Barcelona, i no necessàriament la prestació vertical i directa dels serveis. Al mateix temps cal que garanteixi que s’actua amb transparència i eficàcia. La subcontractació d’una empresa externa per executar un servei públic no significa privatitzar aquest servei. El servei continua sent públic i l’objectiu ha de continuar sent el benestar de la ciutadania, prestat amb eficàcia i al mínim cost. I la responsabilitat d’establir els objectius i controlar la qualitat i el resultat del servei prestat finalment continua sent de l’administració.
Però la col·laboració público-privada va molt mes enllà de la simple externalització de serveis concrets. La força d’aquesta col·laboració rau en la capacitat de crear consensos i impulsar els projectes transformadors de la ciutat. La participació d’empreses privades i organitzacions socials és una manera més de teixir consensos, tirar endavant projectes de futur i superar l’atzucac dels governs en minoria. Des del 2007 els alcaldes Hereu, Trias i Colau han governat en minoria minvant. D’un ple de 41 regidors, Hereu va governar amb només 18 regidors, Trias amb 14 i Colau ara amb 15 (11 de Barcelona en Comú i 4 del PSC). Malgrat la seva ambició transformadora, aquests governs han tingut dificultats per sortir del conflicte diari de l’espai públic i del garbuix de la gestió ordinària. Per transformar Barcelona també cal força política.
Crec que és el moment d’ajustar la mirada i superar la desconfiança pública sobre el sector privat. Necessitem una administració pública potent i amb capacitat transformadora, que se centri a definir polítiques i estratègies de ciutat. Capaç de bastir consensos per dur-les a terme, que col·labori amb les empreses i el sector social per ser més efectiu i eficient en l’execució, i alhora que no renunciï a l’exigència de sentit públic i social de tot plegat. Entre privatitzar i remunicipalitzar, jo prefereixo col·laborar.
