Felip VI i la reforma constitucional
El 15 d’abril de 1969 Victòria Eugènia de Battenberg moria a la seva residència de Lausana. Feia trenta-vuit anys que, de bracet amb Alfons XIII, havia començat un llarg exili. Només havia tornat a Espanya l’any abans pel bateig del seu besnet i fillol Felip, fill del seu net i fillol Joan Carles. La neta de la reina Victòria va aprofitar l’avinentesa de la presència de Franco per disparar-li a boca de canó “General, aquesta és la darrera vegada que ens veurem en vida. Vull demanar-li una cosa. Vostè que tant ha fet per Espanya, conclogui la seva obra. Designi el rei d’Espanya. Aquesta és l’única i l’última petició que li fa la seva reina”.
En el funeral de la mare i de l’àvia, Don Joan i Joan Carles van partir peres. El comte de Barcelona li recriminà al fill la seva voluntat d’acceptar ser el successor de Franco, a títol de rei, trencant la baula dinàstica dels Borbons. El fill replicà que era l’única via perquè la Corona tornés a la família i ell fos pare de rei. Franco no restauraria mai la monarquia sinó que n'instauraria una de nova. Per això ell mai seria príncep d’Astúries sinó príncep d’Espanya. Don Joan no va renunciar als seus drets dinàstics en favor del seu fill fins a la convocatòria de les primeres eleccions (no democràtiques) del 15 de juny de 1977.
La monarquia és fruit del sufragi universal de la Història, de la sagrada tradició. Del Déu, Pàtria i Rei. El deure d’un rei és assegurar la descendència i la transmissió de la Corona. Com el bon pagès (i no el cap buit de l’hereu escampa) transmet a l’hereu en millor condicions la terra heretada del pare. Com s’escau també amb els propietaris d’indústries, comerços i immobles. En aquest sentit, no deixa de ser curiós que republicans abrandats en l’esfera pública es comportin com reietons en l’àmbit privat. D’aquí plora la criatura quan es parla de l’impost de successions.
Joan Carles I va fer la feina. No va ser fill de rei (encara que el va enterrar en el panteó reial) però és pare de rei. Ara li toca a Felip VI, fill de rei, fer la feina per esdevenir pare de reina. I pagarà qualsevol preu. En primer lloc, matar el pare, tal com va fer el seu pare amb el seu avi (amb el vistiplau de l’àvia). Felip VI no matarà per ell mateix, sinó per la seva filla Elionor, esperonat per la seva mare Sofia, la gran professional, que farà tot el que convingui perquè la seva neta sigui coronada. A hores d’ara, Sofia potser se’n penedeix de no haver fet cas a Sabino Fernández Campo i forçar l’abdicació del rei l’any olímpic de 1992. S’haurien estalviat 22 anys, si més no, de conducta reial inapropiada de la qual, ben segur, no serà fàcil fer net. Ara el preu, personal i polític, serà molt més punyent, i tot fa pensar que no es podrà estalviar de passar per les urnes, com el seu pare ho va fer amb la Constitució de 1978, per legitimar-se.
Felip VI difícilment pot fugir d’estudi amb cinc línies sota la carta vergonyant del seu pare, penjar-li la llufa i deixar sense màcula la Corona. Els poders públics hauran de donar resposta, val més d’hora que tard, a la greu crisi institucional oberta per apaivagar i no augmentar la profunda crisi econòmica, social i política. Sort en tenim de l’aixopluc de la Unió Europea!
Felip VI pot amagar el cap sota l’ala o prendre la iniciativa d’esperonar una reforma constitucional en profunditat que, entre altres coses, faci innecessari un referèndum sobre la monarquia. No es tracta tan sols de reformar el títol segon, referent a la Corona, que també, sobre la supressió de la preeminència masculina a la successió, de circumscriure la inviolabilitat reial a l’esfera pública i d'exigir una transparència total i absoluta en les finances i el patrimoni de la casa reial, sinó d’actualitzar els preceptes constitucionals i, sobretot, de plasmar l’esperit d’un estat plurinacional i federal començant per fer oficials les diverses llengües.
Felip VI haurà de fer mans i mànigues per portar els cortesans de la dreta nacionalista, que tots aquests anys li han rigut les gràcies al rei trempat, al consens parlamentari i al vot afirmatiu en el referèndum si volen la continuïtat de la Corona. Igual que l’any 1978, el dilema no és monarquia o república, sinó democràcia, reconeixement de les identitats nacionals, estat federal i un rei que regni però que no governi. Aleshores tampoc va ser bufar i fer ampolles. En tot cas, convé recordar en la negociació que la monarquia és real i la república virtual. I en una negociació guanya qui cedeix el que no té.