Contemplat des de Catalunya, i amb mirada llarga, el resultat de les eleccions generals és esperançador: a Espanya no hi ha una majoria aclaparadora mobilitzable des de la negació de la legitimitat de l’esquerra o de la pluralitat nacional. Ans al contrari: aquestes posicions poden perdre eleccions. Felicitem-nos-en.
Però PP-Vox ha perdut per la mínima, la qual cosa recomana molta prudència als guanyadors. En particular, la d’evitar noves eleccions. Si s’arribés a aquest punt em temo que la victòria del PP en seria el resultat. La dinàmica del vot útil l’ajudaria més que al PSOE. És més probable que un votant de Vox –que segurament ja és un antic votant del PP– passi a votar PP que no pas que un votant de Sumar passi al PSOE. A més, si anem a noves eleccions serà per manca d’acord amb els partits catalans. Molts votants sensats poden pensar que repetir vot al PSOE reproduirà l’atzucac.
Per formar govern podem descartar la gran coalició, així com un suport extern del PSOE. No perquè en principi sigui inconcebible. De fet, Espanya seria millor si aquesta opció fos possible. Però no ho serà fins al dia en què la dreta, i la seva premsa, deixin de qüestionar la legitimitat de l’esquerra (“Sánchez o España”). Avui Sánchez és el PSOE, un partit amb un pedigrí democràtic que el PP hauria si no d’envejar almenys respectar. Podríem dir el mateix pel que fa als partits de centredreta catalans i bascos. Aquests no només podrien col·laborar amb la dreta espanyola sinó que ja ho han fet. Aznar va accedir al govern per la via d’una negociació amb CiU, el pacte del Majestic de 1996. La primera legislatura d’Aznar, amb Josep Piqué al govern, va ser un altre moment esperançador. Ho va esguerrar Aznar el 2000, quan, amb majoria absoluta, va iniciar la contra-Transició. I és ben evident, ai las, que l’esperit i la paraula d’Aznar dominen ara el cor i el cervell del PP. No podem renunciar a la possibilitat que la dreta espanyola esdevingui un dia sincerament respectuosa amb la diversitat. Potser a còpia de perdre eleccions veurà la llum. Però de moment el camí d’esperança ens el dona l’esquerra.
Que no sigui possible una coalició en el centre no vol dir que un govern d’esquerres no pugui practicar una política de centre. És el que ara els convindria a Sánchez i Díaz si volen propiciar un cicle llarg de govern. Dependre de grups de centredreta ho ha de condicionar. A més, per a l’esquerra ha de ser millor governar molts anys amb polítiques moderades que no pas entossudir-se a impulsar lleis i normes que entusiasmen els purs però que no duren perquè els fan perdre les següents eleccions. A la legislatura passada hi ha hagut moltes coses bones, però de les segones n’hi ha hagut i han fet mal. S’ha salvat la situació, però pels pèls.
La moderació també hauria d’informar la negociació entre els grups catalans i el PSOE.
Els grups catalans no haurien d’oblidar que aquest només és un pas en un camí que es perd a l’horitzó. No crec, parlant clar, que en el nostre context europeu el camí pugui portar a la independència ni, per tant, a referèndums d’autodeterminació. Però podria portar a una realitat espanyola en què la nació catalana, la seva economia i la seva llengua, hi pugui viure –que no pas morir– amb naturalitat. I això demana un procés llarg de creació de confiança mútua i de confraternització amb els sectors espanyols més oberts avui a aquesta perspectiva. I, per tant, cal una actitud constructiva en la negociació: amb l’esperit del pacte del Majestic, aquesta vegada amb l’esquerra espanyola.
L’interrogant més gran el tenim en un Junts que podria seguir una trajectòria inercial, la que, per la via d’una extinció lenta, va de la pèrdua de vots a les generals a la irrellevància. Però que té una altra opció: la de reconstruir el centredreta catalanista per retornar-li, adaptat als nous temps, un paper de motor de la nostra vida col·lectiva.
Per part del PSOE es podria cometre un error: pensar que en la negociació hi haurà molta gesticulació dels grups catalans, però que arribat el darrer dia no tindran cap bona alternativa. És ben cert, però sí que tindran una alternativa: provocar noves eleccions, per més que això sigui autodestructiu i poc racional. L’experiència de processos de negociació indica que quan una part està, o creu estar, en una posició dominant i pretén imposar un resultat en què l’altre no guanya res es pot trobar que les emocions prenen el timó i que la negociació es trenca. En el camí cap a l’horitzó, el PSOE també ha d'invertir en construir confiança.
