Andorra i la notícia de l’any
Saber català serà obligatori per viure a Andorra. La lletra petita de la imposició no és gaire dramàtica, perquè estem parlant de fer un curset de 30 hores per adquirir un nivell molt inicial de català, que és el mínim que s’exigirà si es vol obtenir o renovar el permís de residència, i per això un dels articles de la llei modificarà la llei d’immigració.
Però aquesta és, sens dubte, la notícia sociolingüística de l’any. El retrocés audible en l’ús del català ha obligat a reaccionar Andorra per anivellar des de la legalitat la superioritat demogràfica del castellà (i la seva derivada econòmica) en l’únic estat independent on el català és la llengua oficial.
Ja veurem quins seran els resultats reals de la norma i si certament s’aplicarà a tothom sense tenir en compte el seu nivell de renda, però l’anunci de la mesura té un efecte: protegir la llengua amb el poder polític de la coerció, recordar que el coneixement del català no és voluntari i que ignorar-ho té conseqüències: qui ignora la llengua pot estar jugant amb el seu futur i el de la seva família.
Ja ho voldríem per a Catalunya. Però mentre una provisió d’aquest tipus no sigui possible, cal una reacció del Govern perquè aquí tampoc s’hi jugui, amb el català. Al Parlament hi ha una majoria amplíssima de consens sobre la llengua. Potser és l’hora de crear una conselleria específica, mentre ens assegurem que als instituts tampoc ningú no juga amb la llengua.
I al final de la cadena hi som nosaltres, els catalanoparlants. Per cada desaire magnificat a les xarxes puc explicar experiències molt naturals i gratificants de converses en català amb nouvinguts que demanen que se’ls adrecin en català per practicar-lo, sobretot els joves que han estat escolaritzats.
