Aquesta setmana un ancià ha visitat Praga. Durant gran part de la seva vida no ha dit res sobre les bones obres que ha fet, que parlen totes soles. Ara ha dit: “Potser no hauria d’haver viscut tants anys perquè així no hauria donat a ningú l’oportunitat d’exagerar-ho tot tant”.
Amb 105 anys, Sir Nicholas Winton encara tendeix a la modèstia. Va fer el que hauria fet qualsevol ésser humà normal, però en una època en què gairebé tothom a Europa s’havia tornat boig. Aquest agent de borsa londinenc, nascut en una família d’immigrants jueus alemanys que es van canviar el nom de Wertheim pel de Winton i es van convertir al cristianisme, va rescatar 669 nens, la majoria jueus, de la Txecoslovàquia ocupada pels nazis el 1939. Van arribar a la Gran Bretanya en vuit viatges. El novè el van cancel·lar quan Hitler va envair Polònia, l’1 de setembre del 1939. Els 250 nens que l’havien de fer van anar a parar a l’infern de l’Holocaust.
Gràcies als seus contactes familiars, Winton tenia prou informació sobre el Tercer Reich per adonar-se de la ingenuïtat dels cercles oficials britànics, encara inclinats a considerar Hitler un simple pallasso i a parlar d’una altra guerra com d’una pura fantasia. Winton va recaptar diners, va obtenir visats i va trobar famílies d’acollida. La seva jornada laboral la passava a la borsa. La resta del temps la dedicava a salvar els desventurats. N’hi ha testimonis. Volia ajudar. Ara ha sobreviscut a molts dels que va salvar i ha viscut prou temps per saber que milers de descendents de totes aquestes persones li deuen la vida.
Quan ha tornat a Praga, 75 anys després, Winton ha rebut l’Orde del Lleó Blanc, el màxim honor de la República Txeca. La Força Aèria Txeca hi va enviar un avió. Li van cantar una serenata al Castell de Praga en presència d’alguns dels seus fills octogenaris. L’únic problema, va dir, era que els països es negaven a acollir uns nens que no anaven acompanyats; només els acceptaven a Anglaterra. Cent anys, va dir, “és un munt de temps”. Tot el que va dir era d’una gran discreció. Als 105 anys ningú canvia de manera de fer.
El que va fer Winton durant la guerra no es va saber fins al 1988. La seva dona va trobar un àlbum de retalls de diaris en què s’explicava tot això. Winton va sortir en un programa de televisió de la BBC en què la presentadora, Esther Rantzen, va demanar que s’aixequessin els membres del públic que li devien la vida. Els que es van aixecar van ser molts. Se li acumulen les distincions. Ara hi ha estàtues seves a Londres i a Praga. “La veritat és que no ho mantenia en secret -va dir una vegada-, el que passa és que no en parlava”.
Aquesta discreció és fascinant en una època tan exhibicionista com la nostra. Ara, si vols viure, o et fas propaganda o et mors. Les xarxes socials introdueixen la vida privada dintre de l’esfera pública amb una força gairebé irresistible. O tens seguidors o amics, o caus en l’oblit. Aquest imperatiu crea una gran tensió i infelicitat. La majoria de la gent gairebé sempre té la necessitat d’estar en silenci i és reticent a alçar la veu. Però tenen la sensació que, si no ho fan, corren el risc que els considerin uns perdedors. La dependència dels aparells electrònics, aquest neguit que ens atreu incansablement cap a la petita pantalla, és un reflex de la incapacitat -cada vegada més estesa- de viure sense l’afirmació pública de 140 caràcters. Quan l’aparell està mort, nosaltres també.
El que s’oblida enmig d’aquesta cacofonia és fins a quin punt és nova aquesta situació. La reticència de Winton a parlar no era inusual. El silenci era la reacció instintiva de la generació de la postguerra. Es feia el que es feia perquè era el que s’havia de fer i, per tant, no era digne de menció. Indubtablement, entre els jueus el silenci era la norma. Els supervivents no parlaven gairebé mai del seu turment. No en van parlar amb els seus fills. Van reprimir els seus records. Potser la discreció els semblava l’alternativa més segura; sens dubte, els semblava la més digna. Potser el trauma mateix els privava de l’ús de la paraula. La Guerra Freda no propiciava dir les veritats. L’angoixa se suportava millor en silenci que no pas fent-la pública (tot i que, evidentment, es va filtrar a la generació següent).
Però hi havia alguna cosa més, una cosa que no es podia ni dir. La supervivència era en certa manera vergonyosa, insuportable. Al cap i a la fi, quin dret tenies a viure quan aquells 250 nens havien mort? L’ex primer ministre israelià Menahem Begin, els pares i el germà del qual van ser assassinats pels nazis, va expressar molt bé aquest sentiment: “Davant dels ulls de tots els fills de la nació apareixen i reapareixen els vagons de la mort... Les negres nits en què el grinyol infernal de les rodes i els sospirs dels condemnats t’arriben de lluny i t’interrompen el son; per recordar-te el que li va passar a la mare, al pare, als germans, a un fill, a una filla, a un poble. En aquests moments indefugibles tots els jueus del país es troben malament perquè es troben bé. I es pregunten: ¿la seva existència no és en part una traïció?”
No cal dir que l’anonimat de Winton durant dècades després de la guerra va ser també conseqüència del silenci o la reserva dels centenars de persones a qui va salvar. Que estrany que sembla això avui, que hem de fer tant de teatre per qualsevol cosa.
Les obres parlen i de vegades algú viu prou anys per saber fins a quin punt.