L’ANC, en perspectiva
Sempre he cregut que l’ANC és, fonamentalment, una organització experta en grans mobilitzacions. Ho ha demostrat manta vegada. I, de fet, aquest és el seu origen: les llistes de correu electrònic dels qui van fer possible les consultes populars que van arrencar el 2009 a Arenys de Munt. Aquesta va ser la base sobre la qual es va construir l’organització. Esclar que hi va haver uns caps pensants i actuants –Strubell, Pugès, Sellarès...– que la van impulsar a partir d’una discreta organització, el MxI, però no van ser les idees les que van generar l’adhesió, sinó una expectativa popular prèvia, intel·ligentment i oportunament intuïda i conduïda.
En canvi, penso que l’ANC no és una organització apta per definir programes polítics consistents, fulls de ruta plausibles o fer política –o antipolítica– representativa. No pas perquè no en siguin capaços els qui la governen, sinó perquè no té l’estructura adequada per fer-ho. La seva organització assembleària, ben distribuïda territorialment i constituïda per un estol d’admirables activistes tenaços, ha estat ideal per fer possibles les mobilitzacions més esplèndides d’aquest segle a Europa. Però és una mala estructura per debatre i acordar idees, i no diguem estratègies polítiques. Una incapacitat que també s’ha demostrat des del seu naixement, i no només ara. I em refereixo, entre altres coses, a aquell discutible “President, posi les urnes”, o a com imprudentment va contribuir a precipitar un referèndum abans d’hora.
El problema de l’ANC actual, però, és que ja no compta amb el clima d’eufòria que va poder liderar fins a l'1 d’octubre del 2017. I tot i que segueix sorprenent a l’hora de convocar l’independentisme –o, si més no, a mi em sorprèn–, també és una evidència que cada vegada li és més difícil, que els participants van minvant i que la percepció d’èxit s’aconsegueix perquè les expectatives inicials solen ser molt menors que el resultat. En conseqüència, com que ara ja no té la capacitat de pressió política que havia tingut fins al 2017, es veu temptada a baixar a l’arena partidista, bé sigui encarant-se als actuals partits independentistes, bé sigui amb el seu projecte-amenaça de presentar una “llista cívica”.
Ara bé, i al marge dels bons o mals arguments, amb independència de si l’actual estil desafiant és útil, tal com he dit abans, crec que l’ANC no té l’estructura adequada per fer aquest viratge cap a la política institucional. D’una banda, perquè les organitzacions assembleàries són massa horitzontals per prendre decisions consistents i eficaces. Els membres que en formen part no hi són –no hi som– per l’adhesió a un programa previ o a uns noms que, quan es precisin, inevitablement provocaran desacords i abandonaments. De l’altra, l’ANC tampoc no ha d’oblidar que la fortalesa de l’independentisme rau en haver anat de baix a dalt, però que ella no és aquest “baix”, sinó que ja n’és conseqüència. I, per tant, que en la mesura que s’enfili cap amunt, perdrà la connexió amb els seus propis orígens.
Però, sobretot, crec que a l’ANC li pot passar el mateix que a totes les organitzacions que han hagut de desenvolupar el seu activisme en un marc repressiu duríssim. És a dir, que pot ser que l’ANC entri en una lògica d’escissions internes continuades i molt doloroses, i que la unitat que predica no se la sàpiga aplicar. La història s’ha repetit en moltes organitzacions antifranquistes, molt particularment en el cas del PSAN de finals dels 60, i també a la CUP. I, sobretot, entre aquells mateixos organitzadors de les consultes, precedent de l’ANC, que van acabar a matadegolla. Ho dic perquè, més enllà de les raons que puguin explicar la presa de segons quines decisions, és molt convenient preveure’n les possibles conseqüències no desitjades. Com ara portar l’ANC al precipici.