Anatomia del segrest de Publio Cordón

El nom de Publio Cordón forma part de les rutines informatives dels anys noranta i principis del dos mil en els mitjans de comunicació. Unes quantes generacions han crescut familiaritzades amb el nom de l’empresari que va ser segrestat pels Grapo el 1995. En canvi, més enllà d’això, a molts els seria difícil concretar com es va desenvolupar aquella història i quin n’ha sigut el desenllaç. Si és que es pot considerar que n’hi ha algun. Ara, la plataforma Max (antiga HBO) acaba d’estrenar Publio. El secuestro sin fin, una sèrie documental de quatre capítols dirigida per Fèlix Colomer (Sasha, Shootball, Vitals) que aprofundeix en aquest cas gràcies a l’estreta col·laboració de la família de Publio Cordón. Els nets de l’empresari són els que obren el documental parlant d’un avi a qui no van arribar a conèixer, però apel·lant al seu desig de mantenir la lluita tenaç per trobar-lo i saber la veritat.

Però Publio. El secuestro sin fin va més enllà de conèixer les interioritats d’un segrest. No ens trobem davant d’un relat senzill on els bons lluiten contra els dolents, on la policia persegueix els delinqüents, on la família de la víctima rep el suport dels cossos de seguretat. És un cas desconcertant i molt complex, i això fa que el documental atrapi poderosament. No tant per les característiques del segrest com per tot el que el va envoltar. En el primer capítol se’ns explica qui era aquest empresari de renom a Espanya. El documental utilitza les pel·lícules domèstiques familiars per fer un retrat de la seva personalitat. No és un element purament ornamental. El tarannà que Cordón demostra en aquestes filmacions serà útil per avalar després un tarannà que servirà per desmentir teories que, interessadament, el govern de Felipe González i la policia van llançar sobre el cas. Hi ha una mirada escrutadora als engranatges del sistema polític, policial i judicial de l’època. És un retrat d’Espanya des d’una perspectiva audaç i diferent. Queda en entredit el paper de Margarita Robles com a secretària d'estat d'Interior. El segon episodi és apassionant, amb el relat de tot el procés per pagar els diners que haurien d’alliberar l’empresari del seu captiveri. La gravació de les imatges de recurs per París aconsegueix reconstruir unes escenes dignes de thriller. El tercer capítol mostra totes les arestes del cas i ens endinsem en l’estructura dels Grapo a partir del cas de Publio Cordón. I el quart té un component de recerca emocionant. En la sèrie documental hi sobra la recreació ficcionada del segrest, perquè es treballa des de la hipòtesi i no aporta res a la història. Però, d’altra banda, compta amb una selecció excel·lent de testimonis, tant en l'àmbit de la investigació com des de l’anàlisi periodística. Publio. El secuestro sin fin destil·la un vincle de l’equip de realització amb la família de l’empresari i fa créixer un aspecte clau del relat: l’empatia pels Cordón Muro, un sentiment que els mitjans de comunicació els van negar als anys noranta. En certa manera és com si el documental rescabalés la família permetent-li reapropiar-se de la història del pare.