Qui va ser l'alcaldessa de Madrid entre 2011 i 2015 (primera dona que va ocupar aquest càrrec, abans que la succeís Manuela Carmena) va malvendre 1.860 pisos de protecció pública a un fons voltor internacional, Blackstone, a preu de saldo: 68.000 euros cadascun dels pisos, molt llépols perquè estan situats en les zones més cèntriques de Madrid. En el paquet també hi entraven una quantitat important de trasters i places d'aparcament. El total de l'operació va pujar a 72,8 milions d'euros, i es va produir l'any 2013. A finals de 2018, el Tribunal de Comptes va condemnar Ana Botella a pagar 25,7 milions de la seva butxaca, per rescabalar els perjudicis que havia causat aquesta venda a l'erari públic. Al cap d'uns mesos, però, el mateix tribunal va revocar la condemna per dos vots a un. Els dos vots eren de consellers del Tribunal de Comptes proposats pel PP, i una en concret era Margarita Mariscal de Gante, que havia estat ministra de Justícia amb José María Aznar, marit (possiblement no ho sabíeu) d'Ana Botella. Els inquilins dels 1.860 pisos venuts van quedar en una situació de total indefensió davant del fons voltor, que naturalment havia comprat els pisos per especular venent-los per quantitats que multiplicaven per quatre i per cinc el preu de patató que n'havien pagat.
Ara, una sentència del Tribunal Suprem (que en confirma una d'anterior de l'Audiència Nacional) obliga Blackstone a respectar el dret de compra preferent d'aquests inquilins i a vendre'ls els pisos socials pel mateix preu pel qual els van comprar a Ana Botella. Això no els treu, als inquilins, els més de deu anys que s'han passat en una batalla judicial per evitar els intents de desnonament (no tots ho han aconseguit, perquè són 1.860 casos diferents) i per reclamar el dret a retracte. I més de deu anys, també, d'incertesa i angoixa, amb conseqüències greus per a qui viu sota l'espasa de Dàmocles de perdre la casa.
Entremig, l'any 2020, Botella i el seu govern va aconseguir la completa absolució per l'operació de venda dels pisos d'habitatge públic al fons voltor, també del mateix Suprem, de manera que el reconeixement dels drets dels inquilins no comporta a la batlessa que va presentar la candidatura fallida de Madrid als Jocs Olímpics (“one cup of café con leche in the Plaza Mayor”) cap perjudici judicial ni econòmic. Però aquesta història recorda bé en què van consistir els anys del pas d'Aznar pel poder (i les seves seqüeles), així com la manera d'actuar habitual d'una dreta espanyola sin complejos que segueix perfectament instal·lada no tan sols a l'Ajuntament, sinó també a la Comunitat de Madrid. I confirma una vegada més, contra els crits i les desqualificacions dels falsos liberals, la necessitat de la regulació del mercat immobiliari per part del sector públic. En els països on el poder econòmic confon el poder polític amb una llicència per robar i especular, és imprescindible un sector públic fort. I moltes inspeccions, molts expedients, moltes multes i, quan s'escaigui, algunes condemnes a presó.
