La campanya de la ciutat d’Amsterdam demanant als joves britànics que no hi vagin si només planegen droga, alcohol i prostitució m’ha fet pensar en els grups de comiats de solter que continuen passant pel centre de Barcelona vestits com si fos Carnaval. El referèndum a París per retirar els patinets elèctrics de lloguer m’ha fet pensar en tots els patinadors que continuen circulant a tota pastilla per les voreres de Barcelona. I fins i tot l’advertiment de l’alcalde de Nova York als seguidors de Trump (“Si veniu a la ciutat, comporteu-vos, no som el vostre pati d’esbarjo”) m’ha semblat perfectament aplicable a Barcelona.
Hi ha un moment que les ciutats, els veïns que hi viuen o hi paguen els seus impostos, no poden més. No tant per la quantitat de gent com pel seu comportament. Està passant a Horta, amb les bateries del Carmel que la maledicció d’Instagram ha condemnat a la pitjor de les popularitats, a la de ser el decorat per a una festa de decibels i tones d’escombraries.
La capital dels Països Baixos ha estat autoritària i assenyala amb el dit un col·lectiu, però envia un missatge de fer-se valer que sovint he trobat a faltar a Barcelona i en altres municipis turístics del nostre país, als quals ja ningú no els treu l’etiqueta de ser una ciutat de disbauxa continua on tot s’hi val. La mateixa resistència a cobrar una taxa turística desprenia aquesta necessitat que els turistes vinguessin com fos. Doncs segons a què, no cal que vinguin. I com és sabut, Barcelona es disputa amb Amsterdam el títol de gran capital europea més permissiva. Els diem que no vinguin?
