No m’imagino la desesperació de la Chaymae quan estava a punt de ser desnonada en plena alerta per la DANA. Amb el seu fill de 4 anys, un detall menor, mai més ben dit. Al carrer del Rec de Barcelona, com una broma macabra. L’operatiu policial seguia endavant, inclement, mentre sonaven les alarmes als mòbils dels activistes, atònits, concentrats per impedir el llançament. Algú va posar-hi seny, in extremis, i es va aturar el despropòsit. L’episodi, grotesc, és il·lustratiu del drama que afecta els més “desafavorits”. Costa trobar paraules que no siguin condescendents per a la població de Catalunya (un 25%) que viu en risc de pobresa. Dones, la majoria. Aquesta bretxa de gènere és la mateixa que fa visible el Sindicat de Llogateres, amb femení genèric, perquè la precarietat –no la fragilitat, en la cèlebre cita de Shakespeare– té nom de dona.
Entre les persones que van sortir al carrer sota el lema “Abaixem els lloguers” n’hi hauria, per estadística, una part de “vulnerables”. No en va, Catalunya és la campiona dels desnonaments; la majoria (75%), vinculats als lloguers. Sovint amb alternatives habitacionals impròpies d’un país civilitzat. Però circumscriure el problema als casos extrems és enganyós. La pinça de sous miserables, feines inestables i lloguers embogits fa que bona part de la gent jove que conec mereixi aquesta consideració, encara que no rebi l'etiqueta ni temi acabar al carrer, sinó a casa dels pares. Són l’anomenada “generació llogatera”, expressió importada (generation rent) per donar nom a un fenomen global, desbocat a casa nostra. Afecta els que fa vint anys s’haurien pogut comprar un pis però ara es veuen condemnats eternament a la jungla del lloguer, un mercat cada cop més hostil i insegur. La indefensió és el denominador comú de situacions diverses, per aconseguir un pis o per conservar-lo. La majoria es muda voluntàriament. Amb els desnonaments invisibles, silenciosos, s’expulsa també una classe mitjana desconcertada, que no es reconeix a ella mateixa. Instal·lada en una seguretat il·lusòria, aspiracional, comprova amargament el seu declivi. La següent generació viurà pitjor que l’anterior, malgrat tenir un parell de màsters i parlar quatre idiomes. Tindrà fills a l’edat de ser avis. El nomadisme immobiliari que afecta els joves també el pateixen els pensionistes no propietaris. Són l’altre extrem del degoteig d’emigració forçada, del centre a la perifèria, de Barcelona a la rodalia. El desarrelament individual es projecta sobre l’escala i el barri. Afecta el paisatge urbà. El comerç local, per exemple, s’esllangueix atrapat entre la mutació de l’oferta –cada cop més orientada a satisfer el caprici de turistes, expats... in English, of course– i la caiguda de la demanda. Molts veïns empobrits, que dissimulen l’estretor sota una aparença benestant, compren a les grans superfícies, en horaris extensius, que rebenten preus a costa d’explotar el productor. Ho fan a contracor. És més fàcil ser ètic amb la panxa plena i la butxaca folgada.
Molts propietaris que viuen en pisos que ara no podrien pagar també estan indignats per l’abús en el lloguer. Amoïnats pels seus fills, pels seus amics, per la seva comunitat. Conscients que la roda de la fortuna gira prou bé només per a uns quants. Malgrat les percepcions esbiaixades, les dades oficials de compres d’habitatges no enganyen: la meitat són de persones que ja tenen propietats i una gran part (60%) paguen al comptat. Simptomàtic, oi? Dels propietaris, només un petit percentatge (el 6%) tenen el pis llogat: són els amos i les mestresses. Caseros, en castellà. Landlords, en anglès. L’estadística mostra que la sort no està repartida, com les participacions de la loteria, sinó ben concentrada. Els principals amos a Catalunya són fons d’inversió, no una munió de senyors Josep o senyores Empar. Ningú priva l’hereu del modest piset dels pares de llogar-lo a un preu responsable, respectant la llei, o cedir-lo (olé pels solidaris!) per a lloguer social (que permet, per cert, recuperar-lo quan convé).
Als especuladors i els seus intermediaris –immobiliàries com Tecnocasa o Idealista, operadors jurídics o API– els interessa protegir el negoci. És per això que des dels seus portals o des de “càtedres” universitàries que financen sense miraments, assimilen la manca d’oferta (relativa) a la manca de pisos. Ni piu sobre la paradoxa nuclear: “gent sense casa, cases sense gent”. La seva solució miraculosa és la construcció salvatge (sant tornem-hi!) o les “noves formes d’habitabilitat” (amuntegament del de tota la vida) com el coliving o el flexliving. Els llogaters són ostatges d’un mercat segrestat per rendistes que es neguen, sense complexos, a assumir els riscos per canvis sobrevinguts (reguladors, posem per cas). Exigeixen incentius i garanties, en nom de la seguretat jurídica, quan la cosa va de defensar les inversions. Privatitzar els guanys, socialitzar les pèrdues.
Ni és extremista recordar el valor social de la propietat, reconegut en la Constitució, ni semblen forassenyades les reivindicacions del moviment per l’habitatge: lloguer indefinit; recuperació dels pisos buits i dels turístics per a usos residencials; prohibició de la compra especulativa. Tampoc hi ha cap escull tècnic insalvable per posar fil a l’agulla. El lampedusisme legal (canviar-ho tot perquè tot quedi igual) clama al cel. Tancar portes, però obrir finestres. Permetre escapatòries, afavorir les fugides, consentir les trampes. Regular els preus, però deixar fora els lloguers de temporada. No preveure un règim sancionador. Fer els ulls grossos davant els abusos de les immobiliàries. Tolerar el frau fiscal generalitzat... Tant de bo puguem celebrar l’anunciada fi de les llicències turístiques com celebrem la dels golden visas, els permisos de residència per als compradors estrangers d’immobles d’alt estànding.
Acarant la voracitat d’uns quants amb la impotència de tants, les mesures sumptuàries amb la primera i urgent necessitat, se m'acut que, també en l’habitatge, és hora que la vergonya canviï de bàndol.
