Amors mil·lenaris contra el jihadisme

El pitjor que li pot passar a algú que pateix mania persecutòria és que el persegueixin de debò. La lliçó que ens va ensenyar Vázquez Montalbán a través del seu encisador Pepe Carvalho és ben escaient per descriure el clima de psicosi que viu Europa. Es va constatar aquest estiu a Platja d’Aro, on, en qüestió de segons, un grapat de joves van aconseguir escampar el pànic amb una performance macabra.

A Europa, França és el país que més pateix aquesta desesperació i impotència per l’amenaça jihadista. S’ha deixat entreveure en les decisions preses a corre-cuita pel seu executiu per aturar el terrorisme i mirar d’amansir la població. Expulsar imams sospitosos, tancar mesquites considerades extremistes, controlar el seu finançament... Tot plegat amanit amb la suspensió d’esdeveniments considerats d’alt risc, com els tradicionals focs artificials de Cotlliure del 16 d’agost -on s’esperaven més de 80.000 persones-, i la polèmica del burquini.

Evidentment tot això no ve d’ara. Cada atemptat terrorista en territori francès ha aguditzat una mica més la paranoia col·lectiva que pateix l’Hexàgon des que el 2012 va esclatar l’alarma quan el jove Merah va assassinar a sang freda set persones, i tres eren nens d’una escola jueva de Tolosa.

¿Són efectives les mesures del govern o poden provocar l’efecte contrari? A mi em sembla que generaran més odi dels extremistes envers el sistema i més por de la gent, que tot d’una veu que no pot ni assistir feliçment a inofensius espectacles pirotècnics.

Sens dubte, fins i tot a França hi ha alternatives. Precisament Tolosa, on va començar tot, n’és una mostra. L’Ajuntament ha engegat un ambiciós projecte, anomenat Plan Convivéncia, que pren com a base una meravellosa llegenda del segle VIII que compartim occitans i catalans. Joan Amades la recull i Verdaguer la recrea al cant VII del seu fastuós Canigó. Segons sembla, ara fa uns 1.300 anys Munussa -que no era pas àrab sinó berber- era el cabdill de les terres musulmanes de Narbona. A Tolosa hi havia el duc Odó, a qui els francs del nord pressionaven, tot i ser cristià. Tips de guerres i enfrontaments, i malgrat pertànyer a religions oposades, Munussa i Odó van decidir pactar la pau entre ells, al marge de francs i àrabs. Diuen que arran d’aquests contactes Munussa va caure profundament amorós de la filla del duc aquità, Lampègia, que també es va enamorar pregonament de l’amazic. Llavors el duc Odó va autoritzar el maridatge entre els dos joves. La rondalla s’acaba com el rosari de l’aurora: quan els àrabs se n’assabenten, ordenen la captura de Munussa, que en aquells moments era a Llívia amb Lampègia. A ell el decapiten. I a ella l’envien de presonera a l’harem de Damasc.

Tretze segles més tard, Tolosa recupera la llegenda per abordar la qüestió de la convivència interreligiosa, especialment amb el món musulmà. Tenen el convenciment que la rondalla pivota sobre dos eixos clau i indissociables: d’una banda, reforça la identitat i els valors de la cultura pròpia, atès que cristal·litza l’esperit d’entesa, de llibertat i de pau dels occitans; de l’altra, actua com una palanca entre el món cristià i el musulmà, entre les cultures occitana i amaziga -i àrab, en menor mesura-, sempre, però, amb l’epicentre a Tolosa sense passar per París, i amb la voluntat d’incloure socialment sense assimilar.

L’objectiu és colossal i les actuacions previstes durant els propers tres anys són innombrables: treballar la rondalla a les escoles, inserir el projecte transversalment en les polítiques socials, culturals i comunicatives, crear el segell “Tolosa Convivéncia”, etc.

¿Resultarà efectiu més enllà de la gaubança? Seria naïf creure que hi ha solucions màgiques per a un problema de gegantina complexitat. Fa 20 anys que el catedràtic Bhikhu Parekh predica que cap societat multicultural pot ser estable i vibrant sense garantir que les comunitats que la conformen rebin un reconeixement just, així com la porció justa de poder econòmic i polític. França, en nom de la igualtat republicana, no ha volgut assumir-ho mai. La virtut innovadora de la proposta tolosana és que escapça el tabú francès del comunitarisme i situa, a través d’un mite fundacional, identitat i cultura occitanes al centre de les polítiques de cohesió social, cosa que Barcelona -i Catalunya per extensió- podria perfectament reproduir.

La hipòtesi de Sapir-Whorf propugna que cada llengua és una visió del món diferent. Als tolosans els ha calgut recórrer a la llengua occitana per batejar el projecte: increïblement, en francès no existeix la paraula convivència. Tout est dit.