El primer amor
El primer amor no és sempre la primera parella que vam tenir, ni tampoc el primer enamorament no correspost. El primer amor és més primigeni, més pur, més lliure i més innocent: ser encara un infant i adonar-te que un sentiment absolutament desconegut et recorre el cos, de cap a peus, et sacseja i et paralitza. I no saber ben bé si és una mena de febre o de malaltia estranya de la qual ni familiars ni mestres t’han parlat.
A l’escola, una vegada a l’any anàvem a patinar sobre gel i els nois i noies de cursos superiors havien de lligar els patins dels més petits. Jo tenia set anys i mentre aquell noi de la classe dels grans m’ajudava a posar-me les botes, vaig sentir que els meus cinc sentits s’accentuaven fins a un col·lapse tal que el món desapareixia. Els meus ulls ja no volien veure res que no fos ell, i tota jo bategava desitjant que no marxés del meu costat. Però tan de pressa com aquella malaltia estranya i preciosa s’apoderava de mi, va arribar, minuts després, una sensació punxant que, en aquell precís instant dels meus set anys, va fer niu a dintre meu i s’hi va quedar instal·lat: allà, enmig d’una pista de patinatge de gel plena d’infants que, de cop, em feien nosa, va venir-me a visitar la por que aniria lligada a l’amor per sempre més; la mateixa por que, una vegada i una altra, tornaria a punxar-me cada cop que em disposés a estimar. Però abans d’aquella basarda, hi va haver uns minuts gloriosos d’estimar sense mesures, ni condicions, ni normes, ni patrons establerts, ni possessions absurdes, ni culpes, ni submissions, ni judicis de moral. Uns minuts que permetien estimar des de qui som realment i no des de qui ens hem convertit amb els anys per voler agradar o per encaixar en els cànons de les relacions comme il faut.
Si volem salvar-nos, hem de tornar a estimar, malgrat totes les pors, des d’aquells minuts d’amor infantil i originari. L’amor pot ser etern en un minut, en un instant. I aquest instant n’ha de ser l’estendard.
