Amor en temps de guerra
L’amor. L’amor és... un papalloneig. Sí, una papallona bòrnia que et devora amb ales serra elèctrica els intestins, l’esòfag, l’estómac... L’amor et deixa buit. Dejuni. Rau-rau. No t’alimenta. Bé... O sí. La setmana vinent subhasten unes cartes d’amor entre la pintora mexicana Frida Kahlo i el pintor català Josep Bartolí. Preu de sortida, setanta mil euros. Però diuen que poden arribar als cent vint mil. La papallona productiva. El papalloneig secret, carnal, tendre, apassionat. Història d’uf, uf... Tothom vendria la seva col·lecció de musaranyes dissecades per una papallona viva com aquesta. El món, les galàxies i els forats negres aplaudeixen aquestes històries. L’amor com un pinzell et pinta la pell. L’artista i el quadre es barregen. “Saps, cel meu, que plous en mi i jo, com la terra, et rebo”, escriu Frida a Bartolí. Pinta. Van estar a punt de fer una obra conjunta: “Si no estigués en la condició en què estic i fos realitat, res em faria més feliç. ¿Et pots imaginar un petit Bartolí o una Mara?” Així signa les cartes Frida. Bartolí li diu “mare”, en català. Però hi ha amors i amors. Hi ha amors que no tenen dret a viure. Bartolí va viure una altra història que de tan trista no té ni llàgrimes per plorar.
PRIMER EL COLOR ÉS BLAU. El veu Bartolí el 1942 des del Nyassa. El vaixell portuguès navega amb uns vuit-cents refugiats de tot l’Estat. Uns dos-cents catalans. L’horitzó: l’exili, Mèxic. Els dies són tonalitat pal de fregar la misèria humana. Realisme brut explicat pel gran cronista de l’exili Artur Bladé i Desumvila a De França a Mèxic (Duxelm). Bartolí i la resta veuen com de sobte tot es pinta de negre. El 8 d’octubre la nena de vuit mesos Núria Mora Soler mor de broncopneumònia. Que parli Bladé: “Una guàrdia permanent d’amics ha vetllat la petita despulla durant tota la tarda i tota la nit. La nena morta descansa vestida de blanc dins del petit fèretre. Per capçal té la bandera barrada. Als peus la bandera portuguesa”. Ai, els colors. El que heu fet. Rebenta el silenci una representació de la casta republicana espanyola. Dispara “excitat” Eduardo Frápolli, diputat a Corts: “ Observamos que no figura aquí la bandera nacional ”. Al·lucina amb calidoscopi de fang. Intercanvis. Parla el periodista i polític tortosí Joan Cid: “ En cuanto a la bandera catalana se ha puesto por la voluntad del padre de la niña y no representa animosidad contra nadie ”. Dispara Frápolli: “ Entonces vamos a poner la bandera nacional ”. Pim, pam, pum... Mireu els trets indiscriminats de la comitiva: “ ¿Son españoles o no? ”; “ ¡Al agua! ¡Al agua! ”; “ ¡Los catalanes nos han hecho perder la guerra! ”; “ ¿No dicen ustedes que Cataluña es España? Pues la bandera catalana es una bandera española. Ustedes crean problemas como ha creado el separatismo ”; “ ¡Fue el Estatuto el que creó el separatismo! ” Etc. Ho pinten tot d’incomprensió, rancúnia, odi, mort. Ni en pau pot descansar l’amor dels pares. Ni de la resta de catalans. Hi ha amors obligatòriament clandestins. Amors que no compten malgrat passin els anys. I hi ha amors pintats per la força.
DURANT ANYS el Diccionario de la Real Academia de la Historia ha tenyit Franco. Fins ara era “ Generalísimo ” o “ Jefe de Estado ”. Franco, latin lover. Franco autoritari però no totalitari. Un pare que socialitza l’amor. Aquests dies hem sabut que, finalment, el definiran com a dictador. Xapa i pintura. Com si abans res hagués existit. Per això el 9 d’abril de fa 77 anys ningú va assassinar el líder d’Unió Manuel Carrasco i Formiguera. No van ser els feixistes que el van afusellar a Burgos el 1938. Ni tampoc les amenaçadores bales de paper anarquistes el 1936. Uns i altres. Apuntant. Davant un home bo amb vuit fills tocant la terra. Davant el fèretre d’una nena en alta mar. Condemnats per un dit amor que mata. Condemnats a no deixar estimar. Amors, que de tan tristos, no vol veure ningú ni en pintura.