L'amor
L’escriptora Vivian Gornick ha escrit l’assaig titulat La fi de la novel·la d'amor, que ha publicat L'Altra Editorial, traduït per Martí Sales.
La tesi que defensa l’autora és que l’amor romàntic i, en conseqüència, el matrimoni ja han deixat de ser les metàfores que permeten parlar de la felicitat i de la realització personal. Defensa aquesta teoria analitzant alguns dels seus autors preferits del segle XX, com Virginia Woolf, Raymon Carver i Jane Smiley, entre d’altres.
Al parer de Vivian Gornick, a aquestes altures tothom –autors i lectors– ja hem entès que l’amor ens és necessari, però no suficient. L’amor no té el poder transformador que durant tant de temps li atribuíem i no pot fer per nosaltres allò que hem de fer nosaltres mateixos.
Algunes de les coses que hem après –moltes de les quals aportades pel feminisme– ens han fet deixar de creure que en algun lloc del món hi ha la nostra altra meitat, la persona que ens salvarà de la solitud. Ara ja sabem que no és probable que un amor ens duri tota la vida. Podem divorciar-nos, tornar-nos a enamorar i, aquesta vegada, corregir l’error.
Però resulta que, en moltíssimes ocasions, quan ho intentem una segona vegada (o unes quantes més), tornem a equivocar-nos, torna a sortir malament. Gornick confessa que, quan llegeix en una novel·la que un personatge es lliura a l’amor confiant que l’amor el salvarà (de l’avorriment, de la solitud, de la tristesa), es troba pensant que aquell home o aquella dona que deixa la parella per l’amant al cap de sis mesos tornarà a ser allà on era abans.
I, de fet –passant de la teoria als fets–, si miro al meu voltant i em fixo en els meus amics o amigues que han trencat un matrimoni (o una relació estable) perquè s’han enamorat d’una altra persona, he de reconèixer que la teoria de Vivian Gornick s’acompleix força. La nova parella, al cap del temps, comença a rovellar-se, a estovar-se, i l’amic o amiga enamorat torna a sentir-se presoner o sol o deprimit.
I acabant de llegir La fi de la novel·la d'amor, m’adono que a la mateixa bossa de la llibreria on vaig dur a casa aquest assaig hi ha dues novel·les que em vaig comprar el mateix dia.
Una és La vecina de arriba, de Claire Messud (Galaxia Guttemberg), que vindria a confirmar la tesi de Gornick: la protagonista (sola i deprimida) s’enamora no d’una sinó de tres persones: un home, una dona i el seu fill. Cap d’aquests tres amors acabarà deslliurant-la de la tristesa.
La segona novel·la resulta ser una paradoxa que voreja el sarcasme i que em provoca una rialla: es tracta de l’última obra de Susanna Tamaro i es titula Una gran historia de amor.
Deu ser, penso, que malgrat els anys i l’experiència (i les reflexions de Vivian Gornick) em resisteixo a deixar de creure en l’amor.
Segurament és d’això, del que es tracta: continuar creient en l’amor però entendre que l’amor no ens salvarà de res. Que som cadascú de nosaltres els responsables de la nostra vida i la nostra personalitat. Que l’amor és necessari –i plaent, increïblement il·luminador–, però no suficient. Amb l’amor no n’hi ha prou per transformar-nos. Potser, en realitat, només si ens transformem viurem l’amor com cal.
